Aquesta vegada no faré cas als profetes de l’apocalipsi. No sortiré de casa vestida de camuflatge per a acaparar fogons i càmping gas o pastilles per encendre la xemeneia. Tampoc els vaig fer cas quan el paper higiènic era qüestió de vida o mort, i l’índex de riquesa es valorava per les ampolles de lleixiu. No penso comprar llaunes de tonyina com si no hi hagués un demà ni saquejar les prestatgeries de les botigues d’esport igual que si marxés a viure a l’Annapurna amb tota la meva família. Ho sento, però no ho faré. Si els governs tanquen l’orella als advertiments de l’escalfament global, jo també tancaré les meves oïdes a les seves sobre l’apagada que vindrà en breu. Com a endevins no tenen preu. El virus que només afectava a la Xina, va passar a Itàlia, i no van voler posar fre fins que vam haver de tancar-nos amb pany i clau. I amb el clima estan actuant igual. Tenim estius que duren gairebé dues estacions, onades de calor i huracans, però segueixen sense fer res de debò. I ara pretenen espantar-nos de nou amb una volta a les cabanyes de fusta i a les sèries de supervivència.

Consumiu abans que s’acabi tot, ens bombardegen en els informatius, compreu, compreu, maleïts. No em deixaré vèncer per la histèria orquestrada i la por dirigida, com si no tinguéssim ja suficient amb la pandèmia. Tractarem de superar això com puguem, i de fer front a un món malalt de consum que acapara sense compartir. Si sobreviure significa alimentar-se de llaunes de conserva i llegums en pots de vidre, jo no tinc tan clar que vulgui sobreviure.