El govern català és de fireta. És del tot desconcertant veure els darrers moviments de les formacions independentistes en el tema del pressupost. Al final qui ha salvat els mobles és el president Pere Aragonès, que amb no poques dificultats està aconseguint consolidar-se en el càrrec. I no ho té fàcil perquè els seus socis de Junts pel Càrrec, com diu el periodista Francesc Valls, intenten afeblir-lo tant com poden.

Al final s’ ha pogut aprovar perquè al president no li han tremolat les cames a l’hora de cercar companys de viatge. La CUP al final se’n va desentendre i Jéssica Albiach i els seus salvaren els mobles, tot aprofitant que ERC es comprometés també a votar els pressupostos d’Ada Colau.

En aquest autèntic trencaclosques resten una bona colla de ferits de guerra. El primer sense cap mena de dubte és el conseller d’Economia, Jaume Giró. Va redactar uns pressupostos per tal de donar compliment a les exigències de la CUP i al final el van deixar penjat. Per resoldre la situació es veié obligat a intervenir Aragonès i ho va fer amb èxit. Però a la tribuna del Parlament va aparèixer un hooligan de nom Joan Canadell que no només censurà l’acord pressupostari, sinó que va deixar en un ridícul espantós al mateix conseller d’Economia. I per si això no fos poc, la protegida d’en Puigdemont, Elsa Artadi, criticà despietadament la figura del president. Pels de Junts cal amanyagar la CUP i continuar amb els protagonistes de la investidura. Ja no es recorden que enviaren el president Mas a la paperera de la història i palesen un radicalisme desmesurat que no se sap ben bé a quins interessos obeeixen. Per a la senyora Artadi els socialistes i els comuns són una mena de bèsties negres. Vaja, no són bons catalans... però s’oblida que governen conjuntament la Diputació de Barcelona on amb el vist-i-plau del PSC tenen un munt de personatges col·locats amb sous totalment fora de mercat i que difícilment trepitgen la institució. Això encara ve de l’època de l’oasi català on es continuen repartint càrrecs d’assessors sense cap ni peus.

Un altre ferit d’aquesta guerra ha estat Ernest Maragall. L’han obligat a rectificar, una setmana després d’haver afirmat que mai no aprovaria els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. I ho ha fet sense immutar-se i segons ell pel bé del país. En cap moment es plantejà la dimissió que hauria estat allò que demanaria la lògica en un país de tradició democràtica. Quan un polític és desautoritzat pel seu propi partit, cal anar-se’n a casa. Però ja se sap, a Catalunya tot és diferent.

Per la seva banda, el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, demanà que els socialistes s’abstinguessin. Per un moment Salvador Illa va deixar de ser un traïdor de la pàtria en la política catalana. Fou un moment de lucidesa d’un excomunista passat a les files d’alguns que encara veuen restes convergents en un grup on conflueixen un munt d’ideologies que no tenen res a veure amb la centralitat política.

En definitiva, acusacions a tort i a dret que només fan que la gent s’allunyi encara més de la classe política. Veure dues formacions que es llencen cada dia els plats pel cap governar conjuntament no té ni cap ni peus. L’objectiu dels Canadell, Borràs, Artadi o Sànchez no és altre que lesionar Aragonès. Des del primer moment li estan posant un munt de travetes per veure com ensopega. Però de moment no ho aconsegueixen i com molt bé diu Rufián, el futur d’ERC passa per l’entesa amb els Comuns. I els d’en Puigdemont s’hauran d’empassar el gripau. Les properes municipals seran a matadegolla entre les dues candidatures independentistes i pactes com l’actual de Figueres entre ERC i PSC seran una realitat. El divorci es cuina a foc lent, però tard o d’hora arribarà. És la por que frena a uns i altres en aquests moments. La por evidentment a perdre el sou públic.

Mentrestant, Pere Aragonès continua fent territori i engrandint la figura de president que a causa de la lamentable gestió de Torra havia restat molt tocada. Quan arribin les properes enquestes i es vegi l’embranzida de l’actual president de la Generalitat s’encendran totes les alarmes. I en aquest sentit, l’Illa tampoc pot badar.