En un país en el que la justícia té l’última paraula en tot o quasi tot – des de la gestió de qualsevol ens públic fins a la pandèmia– no estranya que hagin estat els jutges els que hagin volgut donar un cop de mà a l’espanyol, tot garantint-li una molt necessitada presència d’almenys el 25% a les aules d’aquelles regions, que a més de l’únic que realment fa falta, balbotegen un altre llenguatge totalment innecessari i menyspreable. On anirem a parar? S’ha d’evitar com sigui que Espanya pugui acabar convertint-se en un país lingüísticament atomitzat i políticament insignificant com ara Suïssa, Bèlgica, Canadà, Irlanda o el Regne Unit, per esmentar només alguns exemples d’estats que gestionen més d’un idioma oficial alhora. I si no, que els ho preguntin a zuriquesos, bernesos i basilencs, que si la gent de Ginebra o Lausana hagués après l’alemany «com Déu mana», els rellotges de cucut donarien l’hora d’una altra manera i no s’hauria anat en orris el famós secret bancari que tantes alegries havia donat al petit país dels Alps! De fet, jo crec que Espanya hauria d’encetar una batalla legal perquè l’espanyol ocupi el lloc que fins ara ocupava l’anglès a les institucions europees. No han volgut marxar? Doncs, que els bombin! I aguantarem l’alemany només perquè són els que paguen les factures i el francès perquè són uns xovinistes irreductibles que haurem de vèncer amb altres mètodes. Tal com Espanya ha fet, per exemple, amb la gastronomia o Itàlia amb la moda.

D’entre tots els polítics, Isabel Díaz Ayuso és la veritable heroïna del castellà. Ella, només ella, ha tingut el que s’ha de tenir per crear, a una Comunitat autònoma, la de Madrid per si algú tenia dubtes, tota una «Oficina del Español», amb l’encàrrec d’evitar la desaparició de la llengua de Cervantes des de la Meseta. I òbviament cap jutge no li qüestiona aquesta autoatribució de competències. No com els «bledes» dels polítics «indepes», que han estat condemnats a pagar de les seves butxaces la xarxa d’oficines de representació dels interessos de Catalunya que s’han vist obligats a crear a diferents països del món, davant la ineficàcia d’ambaixades i consolats del Regne.

La idea més brillant d’Ayuso, però, ha estat la designació del fracassat actor esdevingut fracassat polític Toni Cantó, com a director de l’esmentat ens. Com a valencià, Cantó ha après a despreciar la llengua del seu país des de ben petit, tot denunciant la desaparició de l’espanyol allà on l’ha olorat –fins i tot quan el seu nas l’enganyava. I per cert, poca gent sap que Cantó va patir els seus primers episodis de catalanofòbia a dos castells altempordanesos. Fou el 1985, quan va rodar com a extra algunes escenes del film El Caballero del Dragón, de Fernando Colomo, al Castell de Requesens i es passava les nits amb el seu «íntim» Miguel Bosé (coprotagonista de la pel·lícula) entre les torres de Chic, la discoteca «de moda» d’aquella època. I sort que les parets d’aquell castell no xerren, perquè jo penso callar per sempre! O no?