Opinió

Causes i efectes de la inflació

Divendres passat, en la inauguració de la 26a Trobada d’Economia a s’Agaró, el vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), Luis de Guindos, i el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, van sostenir que l’actual inflació és transitòria i advertien que seria un error apujar els salaris.

Els dos prohoms van alertar sobre el perill de l’espiral de salaris i preus, és a dir, que els salaris creixin al mateix ritme que els preus. Per a ells, les empreses traslladaran els augments salarials als preus dels productes i serveis, i es produirà una escalada que afectarà la competitivitat, la inversió i l’ocupació.

Així, doncs, els salaris són els culpables? Bé, entre els economistes no hi ha consens sobre les causes de la inflació. Els economistes clàssics, distingien la inflació de demanda (augments de salaris que es destinen al consum de les famílies) i la inflació de costos (augments salarials que els empresaris repercuteixen en els preus per mantenir beneficis).

Per als economistes neoliberals, la inflació també és conseqüència d’increments salarials, però sostenen que es tracta d’un fenomen monetari i, per tant, el quid és en l’emissió de diners. La política monetària seria l’instrument regulador: una taxa d’interès baixa seria inflacionista, però ajudaria a la recuperació econòmica; una taxa d’interès alta seria deflacionista, però frenaria l’activitat econòmica.

De fet, històricament s’ha demostrat que la taxa d’interès no actua únicament sobre la inflació, sinó que també augmenta l’atur i frena la inversió. Per tant, mala peça al teler.

Al contrari dels neoclàssics, els keynesians defensen l’intervencionisme de l’estat per encarar el dilema entre la inflació i l’atur. Creuen que, a més atur hi ha menys inflació, i a menys atur, hi ha més inflació. La política fiscal controlaria la circulació de diners: traient-ne amb l’augment d’impostos i posant-ne amb l’increment de la despesa pública.

Ara bé, no sempre funciona. Hi ha períodes que han coexistit nivells alts d’inflació i d’atur (estagflació).

En definitiva, existeix un cert desconcert entre els acadèmics perquè cap d’aquestes teories és capaç d’explicar la dinàmica de la inflació.

Michael Roberts, economista britànic, apunta que la causa de la inflació és en la lluita entre el capital i el treball, és a dir, en la distribució de la riquesa entre salaris i beneficis, i que no hauria d’afectar els preus.

A tall d’exemple, és il·lustrativa la vaga del sector del metall de Cadis pels augments salarials. I també explica l’ànsia d’obtenir més beneficis quan el pa de pagès de mig quilo augmenta un 17,75% d’un dia a l’altre (d’1,69 a 1,99 euros) a l’hipermercat Esclat de Lloret, propietat de Joan Font, un destacat independentista.