Viure en comunitat té l’avantatge de l’ajuda mútua. Qualsevol necessitat que sorgeixi pot ser solucionada per una ànima caritativa. En una època en què tot es qüestiona i tots els productes de consum tenen una obsolescència programada i, no ho oblidem, la parella com a bé de consum no és cap excepció, un dels productes més sol·licitats és la figura del príncep blau i de la princesa blava. La mitja taronja de l’amor romàntic. Què n’és de bonic, però, enamorar-se! La vida transfigurada en una permanent coreografia del ballet de El llac dels cignes de Txaikovski. Tanquem la porta a una vida insípida per abraçar al genet que ens farà cavalcar pels racons més desconeguts de la felicitat.
Més aviat que tard el cel il·luminat pels focs d’artifici es tornarà negre i silenciós. A partir d’ara els desconeguts hauran d’aprendre a conèixer-se i decidir si els està bé que l’altre ronqui o li facin olor els peus. És el moment que els que s’han presentat com a prínceps blaus es treuen la mascareta. Sempre se l’acaben traient perquè el prínceps blaus de veritat només existeixen a les novel·les de la Danielle Steel o a les pel·lícules interpretades per la Meg Ryan.
El príncep blau sol ser un personatge amb trets psicopàtics. La seva simpatia i galanteria sempre són fingides. Són camaleònics, es mimetitzen amb les peculiaritats de la parella. Si a ella li agraden els gats se li presentarà amb un gatet. Si li apassiona la fotografia la portarà a contemplar una sortida de sol. Si li encanta l’òpera comprarà entrades pel Liceu i deixarà caure unes llàgrimes mentre escolta O soave fanciulla de La Bohème. Una vegada acabada la fase publicitària ella anirà descobrint altres singularitats del personatge. La buidor emocional, la falta d’escrúpols, l’escàs sentiment de culpa, que menteix més que parla, el seu egocentrisme, com li agrada manipular… No té perquè ser un criminal a no ser que tingui un sadisme exacerbat o perdi els papers a la cuina.
Àngels Roura a Maite, vaig ser jo, podries ser tu, agafa el bisturí i fa una dissecció d’un príncep blau que es convertí en el seu maltractador. Una criatura malcriada enganxat a les faldilles de la mare que periòdicament fa una escapada per arrapar-se a altres faldilles. Un paràsit. Quan va conèixer a l’Àngels digué a qui deixava: «he conegut una dona amb una bona feina, té piscina... I no penso treballar mai més». La seva megalomania resulta humorística. «Qui m’ha d’enganyar encara ha de néixer». La paraula més pronunciada era «jo». Pels seus vorals se’l coneix com «jo jo». Maite no és un llibre cru, és un llibre realista. Un llibre que ajuda a entendre el que passa dins algunes llars una vegada es tanquen per dins. Un llibre que farà que moltes dones gosin per primera vegada mirar-se al mirall.
Àngels Roura no s’ha inventat res. No dramatitza. El tal Javier –que discretament duia a la motxilla una condemna per amenaces de mort a una anterior parella i una denúncia per maltractament que ella retirà– ha estat condemnat en ferm pel jutjat de violència contra la dona de Santa Coloma de Farnés i amb una ordre d’allunyament de sis anys. Està pendent de resolucions judicials sobre dues denúncies per trencament de condemna i una altra per un assumpte escabrós. El dia dels fets després d’agredir físicament a l’Àngels s’escapa corrents amb la càmper. Espera amagat que el SEM se l’emporti a l’hospital i les dues patrulles dels mossos es retirin. Entra a la casa per agafar la moto i la zodiac del garatge. A continuació es dirigeix al menjador, troba el que busca, la bossa de l’Àngels, l’obre i pispà cent trenta euros. Aquesta és la fatxa del personatge.
