Les xarxes ens fan la sensació que el món s’ha empetitit perquè estableixes connexions entre persones que mai hauries pensat que es coneguessin, però malgrat aquestes constatacions el món ja era infinitament més petit del que sembla. Abans d’estar tan connectats (i distanciats alhora), ja hi havia aquesta enigmàtica força anomenat atzar que et portava a retrobar-te gent que amb prou feines recordaves o bé a tenir notícies de realitats pretèrites que ja no concebies com a pròpies. Ara, tot i els mecanismes de presumpte coneixement dels altres, aquest impuls estrany i persistent continua funcionant. Ets a un lloc per feina, o simplement de pas, i topes amb rostres que et transporten a altres temps, i t’evoquen línies narratives que donaves per més que tancades. Puges a un tren, o viatges a un altre país, i una veu vagament familiar pronuncia el teu nom i acabes recordant una versió aparentment extinta de tu mateix. El món és petit, encara que insistim a reduir-lo a tot el que emana de nosaltres. Quan les casualitats ens empenyen a descobrir que no hem marxat tan lluny, a veure que en el fons no girem tants fulls com voldríem, ens veiem abocats a reconèixer que no hem deixat enrere tantes coses com ens pensàvem. Som el resultat d’aquella interacció, d’aquell conjunt de cruïlles, i ara, des de la suposada maduresa, no ens queda altre remei que acceptar-ho. Tot això ve al cas perquè, fa poc, em vaig retrobar amb unes persones en el lloc menys esperat i en el moment més rocambolesc. A primeríssima hora del dia, fora de context, amb mascareta. No les veia des de feia dues dècades (comptar-ho va ser dolorós, sí) i va resultar que estaven juntes, tenen un negoci i tenien una reunió matinera prop del lloc per on jo passava. Veure’ns va ser entre maco i estrany, perquè a aquelles hores encara no has adequat la teva capacitat de reacció a una sorpresa, i no ens acabàvem de creure la situació. Però en deu minuts de conversa atropellada, la meitat dels quals dedicats a parlar del que hi ha de desarmant a les casualitats, vam comprimir la síntesi d’anys de mútua absència i va semblar que, per uns instants, érem aquells mateixos que vam compartir converses de barra durant un cert període de temps. El món és petit, i sort en tenim: gràcies a aquestes trobades, gràcies a la sensació que encara et pot sorprendre, la quotidianitat trenca amb la inèrcia dels seus guions i et regala girs impagables.
