L’ONU ha fet un nou comunicat advertint del risc de l’avenç de l’extrema dreta en molts països, especialment ha alertat Europa en el sentit que pot recular políticament al 1940, la dècada en la qual van sorgir violentament el nazisme, el feixisme i el racisme, culpables del gran genocidi. Al 2019 va emetre el primer avís i Espinosa de los Monteros, dirigent de VOX, que vol il·legalitzar els partits contraris a la unitat d’Espanya, acusà l’ONU de ser una organització revolucionària d’extrema esquerra.

La COVID-19, com el recte comportament moral, que censura contumaçment tot el que considera transgressor o políticament incorrecte, van aparèixer en el regnat d’en Trump. Aquesta coincidència històrica és irrefutable, la pandèmia podia produir-se abans, després o mai, però ha crescut i s’ha estès amb en Trump, que contribuí a propagar-la per la seva insensatesa i frivolitat.

La dreta més reaccionària amb en Trump va rebre una forta embranzida a escala internacional; el president dels Estats Units va enfortir el pensament únic i el presentà com el model ètic únic de conducta política i social eficaç, que satisfà a la gent farta de polítics professionals timorats i febles, amorrats al poder sense gens d’interès pel bé social, només procurant per la seva butxaca.

S’entén políticament el nom dreta, en oposició a l’esquerra política, a la ideologia favorable a conservar l’ordre establert, el manteniment actiu de la tradició i refractària als canvis; quan es posa més a l’extrema dreta esdevé més radical i ultraconservadora i se l’anomena extrema dreta. Preserva la llibertat de mercat sense la intervenció del govern o de l’estat, atès que considera que el mercat s’organitza sol de la millor manera possible.

Les paraules dreta i esquerra van aparèixer per casualitat, després de la Revolució Francesa, va ser quan es formà l’Assemblea Constituent, els més progressistes es van asseure al cantó esquerre, els conservadors a la dreta. De no haver sigut per aquest fet atzarós podria ser al revés; ara bé si volem subtilitzar-ho podem recórrer a Crist que a la creu salvà el lladre bo de la dreta, no el de l’esquerra.

És una qüestió que no han resolt els estats democràtics amb els partits que se sap que són antidemocràtics o descaradament feixistes i que si aconsegueixen el poder aboliran la democràcia que els hi ha servit de trampolí. El nazisme a Alemanya, quan abandonà la via insurreccional i entrà en el joc electoral, un cop conquerit el govern decidí que sols hi havia un partit legal: el Nacional Socialista dels Obrers Alemanys. A l’estat espanyol hi ha legalitzats partits feixistes, que no accepten la democràcia; què s’ha de fer prohibir-los o permetre per mor a la mateixa democràcia que es presentin a les eleccions?

La ideologia de l’extrema dreta és arreu ultraconservadora, proposa un patriotisme exaltat, la defensa aferrissada de l’estat, l’orgull nacionalista que acaba transformant-se a la pràctica en racisme i xenofòbia, en l’exclusió dels altres, els diferents. Setanta-cinc milions de persones estatunidenques van votar a Trump, que va presentar-se al món com un fatxenda i un negacionista, que deia que es curava la COVID-19 amb banys de llum solar i lleixiu, més avall dels Estats Units, al Brasil, el seu president Bolsonaro, també fanfarronejà proclamant que ell no es posaria la vacuna i va obtenir 58 milions de votants de dreta i extrema dreta. Si se sumen els partidaris d’en Trump i els d’en Bolsonaro són 133 milions d’individus que se sentirien còmodes en un règim autoritari i despòtic.

A Europa el feixisme està molt actiu en la vida política i en vint-i-dos parlaments. La ultradreta tenyeix el mapa i forma part de cinc governs. El 1984 el polític Le Pen va aconseguir un escó pel Front Nacional. Ens semblava un personatge grotesc i efímer, que no tindria imitadors, no obstant es va propagar arreu; el seu ideal és vigent en molts estats i alguns polítics són igual o més energúmens.

Wilhelm Reich, un psicoanalista de l’esquerra freudiana a diferència d’Erich Fromm, ens va influir molt en la nostra formació amb el seu assaig «Psicologia de les masses feixistes», que analitzà com era possible que la classe obrera, la més desfavorida i castigada per la crisi, quedés fascinada pel feixisme de Hitler i de Mussolini. Per entendre-ho va recórrer al factor subjectiu més que a l’objectiu, ja que segons el marxisme tot era degut a la gran crisi econòmica en l’Alemanya de postguerra.

El psicoanalista creu que va intervenir un element irracional, sorgit d’un profund sentiment d’infelicitat col·lectiva; la societat se sentia íntimament fracassada i la necessitat i la fe de creure en un ésser superior, en un gran líder semi-divinitzat capaç, si es creia fermament en ell, de conduir al poble a la victòria, a la sortida definitiva del malestar econòmic i emocional, del desassossec psíquic, proporcionant un satisfactori benestar social, moral i polític, va ser per W. Reich el factor decisiu. També creu que el fet que els obrers votin a partits dretans respon a una mala formació política, a la ignorància històrica i el neguit psicològic de la massa. Si s’aplica a Espanya significa que hi ha un partit que convenç als electors que sense la immigració es viuria millor, econòmicament i psicològica.

En les últimes enquestes VOX continua avançant. El PP es radicalitza a la dreta, deixant buit l’espai del centre que voldrà aprofitar el PSOE, però haurà de saber davant la bipolaritat si resta gent en el centre.