Ja ningú no vol Pilar Rahola a TV3. Només Artur Mas i Carles Puigdemont, que pressionen la casa a través de Núria Llorach, presidenta de la Corporació de Mitjans Audiovisuals i que sap perfectament que no deu el seu càrrec a la seva vàlua sinó a la seva estricta condició de minyona. I això és al que es dedica: a fer el que li manen. Sempre quan les coses cauen, n’hi ha que queden com incrustades. Aquesta incrustració és per descomptat momentània, i al final sempre arriba l’espàtula. Va arribar a La Vanguardia i arribarà a TV3, sobretot de cara a la programació de la propera temporada. A El Terrat, que és amb qui Rahola té un contracte especial, que no només inclou un tant per tertúlia, estan manifestament cansats de la bacallanera però coneixen les pressions dels dos expresidents i no volen fer un drama anticipant una decisió que de tota manera ja tenen presa per «quan arribi un altre juny».
He sentit parlar moltes vegades Pilar Rahola de periodisme, d’independència professional i de llibertat. L’he sentida donar moltes lliçons a tothom, però caldria remuntar-se a temps soviètics per poder trobar un poder polític pressionant mitjans públics i privats per col·locar-hi el seu comissari com Mas i Puigdemont fan amb ella. És tan degradant, tan humiliant per a ella saber que ningú no la vol ni pel que fa ni pel que val sinó perquè és la moneda de canvi d’un xantatge ignominiós, que em pregunto d’on treu el nervi per poder sortir al carrer sense morir-se de la vergonya. Suposo que de la necessitat, dels molts diners que necessita per mantenir el seu tren de vida de nova rica hortera de Badalona.
La vella guàrdia convergent intentarà aguantar-la fins que pugui, però saben que es queden sense ella. I ja han posat en circulació una terna per substituir-la. No només a TV3 sinó a tots els mitjans on la tenien encaixada. El primer intent va ser a La Vanguardia, davant l’estupor de Jordi Juan. A aquest director no se li pot dir que no sigui dialogant. Potser és el més comprensiu i caritatiu que La Vanguardia ha tingut mai. Però va pensar que era una broma –i no ho era– que Pere Martí, també minyona de Puigdemont, li plantegés Gonzalo Boye com a primera opció per substituir Rahola. Un activista comunista condemnat per terrorisme. Va ser tan gros que el Jordi no va ni respondre. Però també és gros –molt gros– que encara Puigdemont confiï en Pere Martí, que en l’argot polític se’l coneix amb el malnom de «hàmster», per la seva proximitat moral amb el submón dels rosegadors. I no és estrany perquè mentre Puigdemont feia proclamar la independència al Parlament, aquell funest 27 d’octubre de 2017, el Pere llençava el seu mòbil a terra i el trepitjava perquè no se’n pogués seguir el rastre. Es va desfer igualment de la targeta sim. Es va amagar durant alguns mesos com el seu malnom indica. I quan se li acabà el formatge tornà a demanar feina i li donaren. Primer Torra, i ara altra volta torna a ser el hàmster de Puigdemont. Hi ha una misèria en l’independentisme, una misèria brutal, i és que tenen el pitjor dels seus enemics de cap de personal. Especialment Junts. I encara més concretament Junts –com abans Convergència– quan rebusca en els mitjans de comunicació i en la Cultura.
Rebutjat Boye, sense ni haver-lo d’anomenar, Jordi Juan es va trobar amb una segona proposta no tant delictiva però igual de delirant. El hàmster, sempre per indicació directa de Waterloo, esmentà el nom de Bea Talegón, i cal aclarir que tampoc no es tractava d’una broma. Aquest és el nivell intel·lectual, però també moral, de Carles Puigdemont i de la seva cort. Això és el que pensen de la intel·ligència, de la cultura i de la llibertat. I, per descomptat, també del català. Rahola, Boye, Talegón. És així com Waterloo se sent còmode. Vet aquí el mandat del Primer d’Octubre. Aquesta és «la dignitat de l’exili».
El tercer plat de Waterloo, rebutjades les dues preferències fonamentals, i caiguda la preferida, que sempre ha estat Rahola, va ser el meu d’altra banda estimat amic Toni Aira. Em sap greu embrutar-lo en aquest fang, però fou així. Toni Aira té prou cinisme i prou mala llet perquè qualsevol el posi en una terna sense que ell tingui per defecte els vicis de ser-hi. Aquesta darrera frase no sé ben bé què vol dir, però els lectors l’han de prendre com un gest per quedar bé amb el Toni i elevar-lo per damunt d’aquest femer. Evidentment el seu nom no va semblar una broma, fins al punt que ja escriu al diari i és tertulià de Jordi Basté.
Caigué Mas, caigué Convergència, caigué Torra, caigué que la presidència de la Generalitat sigui un automatisme convergent. Puigdemont també ha caigut: va perdre les primàries a Junts (Puigneró era el seu candidat) i el seu partit va quedar tercer a les eleccions al Parlament. Rahola roman incrustada, però els manobres ja han comprat l’espàtula. Hi ha un món que ha caigut i una densa pasta putrefacta que es dissol aigüera avall. El que queda no és gaire falaguer, però la ferida està començant a quedar neta a l’espera del temps que li calgui per cicatritzar. No serà fàcil, no serà immediat, no serà agradable, trigarem encara molt a poder estar contents quan ens mirem al mirall. Encara put, tot i massa, a infàmia. Però cal estendre aquesta infàmia al sol i que tothom en pugui resseguir els contorns. Cal que la misèria i la vergonya siguin minuciosament relatades. Cal que tothom entengui què passa quan s’excita l’ells per justificar el nosaltres. Cal que del que el nacionalisme i l’independentisme li han fet al català en fem un museu perquè la Història pugui explicar com es pot arribar a parasitar i denigrar una llengua i un propòsit fent la paròdia que vols salvar-los. Cal que Catalunya sigui posada davant l’exacta mesura de la seva mediocritat com a projecte polític i patriòtic. Sí, i patriòtic. Perquè la fornada de soldadets que ha donat d’ençà de la recuperació de la democràcia acredita el dubte raonable de si realment mereixem el destí que tant donem per descomptat.
