Al voltant de la Covid-19 hi ha uns fets de tipus generalista, com ara. 1) No se’n sap res sobre el seu origen i la seva expansió a nivell mundial; 2) Els humans hem estat cobais atès que la ciència i els metges res no en sabien; 3) S’ha vulnerat el «jurament hipocràtic», avui «promesa del metge», feta a Ginebra (1948) per l’Associació Mèdica Mundial (AMM) i esmenada per la mateixa entitat en sis ocasions, fins arribar a la de Chicago (2017), que és la vigent, en la mesura que els pacients de major edat han estat abandonats ni que sigui per allò conegut del «mal menor», sense que ningú fes escarafalls; 4) Les vacunes no «vacunen» i per això anem per la tercera, que és el meu cas; 5) Europa, amb les seves cursilades, permet, per ara, que no vacunar-se sigui un dret, capgirant la funció jurídica de l’interès general que sempre i en tot lloc es troba per damunt de l’interès (aquí, bogeria o ximpleria) privat; i 6) L’OMS s’ha mostrat com un organisme inepte. La seva conseqüència és que no es té ni punyetera idea de com evolucionarà ni menys fins quan durarà aquesta pandèmia malgrat la existència de milers d’«experts» reconvertits en xerraires de fireta.

Tots aquests fets i la seva conseqüència també s’han donat a Catalunya. Tanmateix s’han abocat d’altres singulars, obrant com a subjecte actiu el govern de la Generalitat i, en concret, el Departament de Sanitat, com ara: 1) Els sistema públic de salut ha esclatat i, per tant, s’ha vulnerat la obligació constitucional dels poders públics a organitzar i tutelar la salut pública mitjançant mesures preventives i les prestacions i serveis necessaris per a complimentar-ho; 2) S’han malmès drets fonamentals recollits per la Constitució com ara la dignitat a la persona, el respecte a la llei, la igualtat dels ciutadans davant la llei i la no discriminació, el dret a la vida i a la integritat física i moral, el dret a rebre informació veraç i el dret a la protecció de la salut; i 3) S’ha transgredit, causant dany o perjudici, el dret del usuaris del sistema públic de salut a disposar de procediments eficaços per a preservar la seva salut.

Si hi afegim els drets i els deures consignats a l’Estatut d’Autonomia, el Departament de Sanitat s’ha passat pel forro els següents. 1) Les persones grans tenen dret a viure amb dignitat, lliures d’explotació i de maltractaments, sense que puguin ésser discriminades a causa de l’edat; 2) Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat i gratuïtat als serveis sanitaris de responsabilitat pública; 3) Els usuaris de la sanitat pública tenen dret al respecte de llurs preferències pel que fa a l’elecció de metge o metgessa i de centre sanitari; i 4) Totes les persones, amb relació als serveis sanitaris públics i privats, tenen dret a ésser informades sobre els serveis a què poden accedir i els requisits necessaris per a usar-los; sobre els tractaments mèdics i llurs riscs, abans que els siguin aplicats; a donar el consentiment per a qualsevol intervenció; a accedir a la història clínica pròpia, i a la confidencialitat de les dades relatives a la salut pròpia. Tots ells han estat oblidats per l’esmentat Departament.

La realitat catalana a dia d’avui, sempre en relació a la Covid-19 i a la salut, és la següent: 1) Tenim un conseller, en Josep Maria Argimon, que ha demostrat de manera més que fefaent que la seva autèntica vocació és fer de xerrameca sempre, a tota hora i en tots els llocs. Fan bé el president de la Generalitat, els consellers i els parlamentaris d’ERC d’estar preocupats, com han dit alguns mitjans de comunicació, per aquest fet i molt més per la deixadesa en què es troben els CAPs i el sistema sanitari català en general. Sabem per en Màrius Carol que estem en l’era dels xarlatans. El que no sabíem és que un pot ser nomenat conseller pels seus demèrits, el seu posat de guaperes cansat i per deixar-se fotografiar calçant mocassins sense mitjó. Es deu sentir tot un dandi. 2) Com a neo-independentista, quota Units per a Cobrar, resa les seves oracions tot mirant cap a Waterloo, però oblidant que els CAPs es troben hipercongestionats, el metges, els infermers i la resta de personal adscrits a aquest centres, especialment els que atenen al públic, exhaurits, i que, per tant, els usuaris van cagando leches al no saber qui és el seu metge de capçalera, quan el podrà rebre, com funciona aquesta presa de pèl anomenada pomposament «La Meva salut» que va generar un caos de mil dimonis quan el tal Argimon va anunciar que ja despatxava el passi covid sense tenir en compte que la maquineta no estava preparada; i 3) La confusió existent per sobreactuació de l’Argimon és notable: Com és possible que les UCIs es trobin al complert per la mala praxis dels que s’han negat a vacunar-se?, com és possible que s’exigeixi el certificat covid per dinar o sopar sota cobert i no se li demani a qui adquireix en el mateix lloc menjar per emportar-se o simplement hi entra per deixar mercaderia?, o com s’explica que personal sanitari en actiu no s’hagi vacunat per «negacionista» i que aquest disbarat es permeti? I així un llarg etcètera que només podria suportar sense immutar-se un tipus amoral com l’Argimon? Sisplau, president Aragonès, el cessi perquè la seva sola presència resta credibilitat al seu govern i a la seva promesa d’estar al cim dels problemes reals de la gent per a solucionar-los.