Ens toca viure un temps d’entorns que reuneixen les característiques cada cop més impredictibles del món actual: volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat, amb l’agreujament de la pandèmia que esdevé mirall de les nostres flaqueses i ens situa en una posició de desorientació davant uns fets que a voltes ens ultrapassen i qüestionen el significat de la nostra vida.

Hem passat d’una societat que cercava certeses a una societat d’inseguretat prefabricada, on l’estat d’excepció amenaça amb convertir-se en l’estat normal.

Vivim en provisionalitat permanent, incapaços de qualsevol pronòstic de futur. El nostre savi antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch (EPD), ho afirma :

«Senzillament, no hi ha futur, perquè qualsevol futur, ara mateix, ja pot ser present (i fins i tot caduc). Aquí caldria introduir una altra reflexió d’una excepcional importància antropològica. Em refereixo a la constitució de l’ésser humà com algú que, constantment, per a viure sanitosament, ha de situar-se en tensió, dialècticament, entre la continuïtat i el canvi, entre les solidificacions culturals que han fet les diverses tradicions i els reptes i les novetats que planteja cada hic et nunc».

El «no futur», ens fa patir, ens produeix ansietat i angoixa. Intentem suprimir els efectes , sense analitzar les causes, Ens evadim constantment, consultem l’horòscop o el tarot, posem l’esperança en la ciència o implorem millores als polítics, als Sants, al mateix Déu o a la Mare Natura.

Totes aquestes accions responen a un conjunt ample i heterogeni de recursos que els humans portem dins i utilitzem sota el concepte de creences. Entenem per creença, ens diu, Charles Taylor, professor de dret i filosofia a la Northwestern University: «la fe en, o l’adhesió a Déu o en alguna noció de la realitat humana».

La creença és l’anella que ens identifica en unes arrels heretades i dona resposta al nostre present a les preguntes: D’on vinc i on vaig.

«Fe és la virtut que ens fa sentir l’escalfor de la llar, mentre tallem la llenya», Miguel de Cervantes.

Amb les creences construïm sobre roca el nostre projecte de vida perquè tingui consistència i no quedi engolit per les esllavissades del pensament líquid.

Recordem que en la base del comportament humà que configura el caràcter i la solidesa de la personalitat, estan les creences, seguides dels valors, les actituds i els hàbits.

Josep F. Mària, jesuita. Doctor en Economia, teòleg i professor d’Esade, ens fa avinent que actualment, podem enquadrar les creences en quatre famílies que s’expressen en les formulacions següents: «Crec en la naturalesa», «Crec en la humanitat», «Crec en Déu» i «No crec en res».

Com cloenda d’aquest article «de les creences», em permeto citar tres frases.

«No es pot creure en res que no estigui dins un mateix», George Bernard Shaw.

«La fe és l’ocell que canta quan l’aurora esta fosca», Rabindranath Tagore.

«No es viu sense fe. La fe és el coneixement del significat que tanca la vida humana. La fe és la força vital. Si l’home viu és perquè creu en alguna cosa.» Lev Tolstoi.

Retrobem i enfortim la fe en les pròpies creences!