Jalal vol ensenyar-me alguna cosa. Encara li costa parlar en el meu mateix idioma, com a refugiat sirià que és, així que moltes vegades utilitza la veu del Google Traductor. Però aquesta vegada no ho necessita, perquè el seu somriure de satisfacció i el que porta al mòbil ho diu tot. A la pantalla Messi aixeca enlaire la setena pilota d’or.
Jalal ha escapat de Síria per la guerra. Allà, segons ell m’explica, quan vivia al desert com l’onzè fill d’un pastor, tot el seu món es reduïa a les ovelles. Ni escola, ni TV, ni Netflix. Ni tan sols sabia, fins que jo li vaig explicar, i li vaig fer escoltar, qui era Elvis Presley. Però sí que coneixia Messi i se sentia satisfet pel premi rebut. Ho ha estat explicant a tothom.
Crida l’atenció com aquestes grans figures mundials, la història de les quals travessa oceans, guerres, fams i mort, aconsegueixen instal·lar-se al fons del cor d’un pastor sirià analfabet. I ho fan de manera que els alegren el dia i els fan somiar desperts, gairebé com si compartissin alguna cosa del seu triomf amb ells.
A l’altra cara de la moneda, els qui els odien alimenten el seu menyspreu. Messi, com només els veritables astres del nostre temps, són com a gegantins generadors de sentiments. I això només ho aconsegueixen les grans llegendes, les que van més enllà d’un esport, les que descriuran la nostra era.
A Argentina, abans de guanyar la Copa Amèrica, molts tenien Messi com una mena d’idiota, li deien que no era capaç de «suar la samarreta» (defensar els colors) de la selecció i que es podia quedar a Barcelona per sempre, maleït traïdor a la pàtria (del futbol).
Però l’odi, l’amor, tot allò que desperten els astres, ens descriuen molt més a nosaltres que a la figura en qüestió. Si a l’Argentina acusa aquesta idiosincràsia nacional del criticar el que triomfa a fora, quan el país no deixa de ser una catapulta a l’emigració, a Catalunya molts es col·loquen en el paper de l’abandonat, en aquest victimisme català tan nostre. Altres el titllen de pesseter en un país, on tothom sap, la cosa es posa «bona si la bossa sona».
Aquestes grans figures han esdevingut en el nostre temps grans aparells de catarsi, encara que el seu resultat moltes vegades sigui l’invers, i en comptes de purificar les passions, les fa més intenses i fosques. Em quedo amb el que va dir el pare de Messi, quan li van tornar a ploure les crítiques després de la setena pilota: «bla, blà, blà, continuïn».
Tot això, per descomptat, a Jalal no li importa.
