La retirada de les tropes d’Iraq (III)

Estats Units: L’enviat del candidat a la presidència del Govern aprofita per passar el cap de setmana a Nova York amb el seu fill abans d’afrontar el dilluns dia 5 d’abril la reunió oficial a Washington. José Bono va utilitzar una via peculiar per arribar fins al Secretari de Defensa Donald Rumsfeld. Mentre que Miguel Ángel Moratinos tenia una llarga experiència en l’escena internacional i un canal de relació amb el Secretari d’Estat Colin Powell, Bono tenia una agenda internacional més limitada però havia de complir l’encàrrec sense compartir la informació amb el que seria el futur ministre d’Afers Exteriors. Bono tenia una bona relació amb el cantant Julio Iglesias i li va demanar si podia utilitzar els seus contactes per entrevistar-se amb Donald Rumsfeld. Julio Iglesias li va respondre que ell no podia arribar al Secretari d’Estat però que sí que ho podia fer el seu amic el dissenyador Óscar de la Renta, d’origen dominicà i nacionalitat nord-americana. Julio Iglesias va contactar amb el dissenyador i amb l’exsecretari d’Estat Henry Kissinger. El dissenyador va contactar amb Rumsfeld, que solia passar alguns caps d’any a la República Dominicana, i la reunió va quedar acordada en hores. José Bono es va comprometre davant Rumsfeld que ell seria el primer líder estranger en conèixer la data exacte de la retirada. Bono no va poder complir amb aquesta promesa. Rumsfeld li confirmà que l’administració nord-americana no tenia previst cedir el comandament de l’operació a Nacions Unides i li va retreure que Espanya sortiria sola de la coalició incomplint la màxim d’«entrar junts, sortir junts» en les operacions de les coalicions militars.

Polònia: En la visita a Varsòvia, José Bono va aprofitar per vestir la seva visita de caràcter privat i familiar. Així es pot llegir en la nota confidencial de l’Ambaixador d’Espanya a Polònia dirigida a la Ministra d’Afers Exteriors:

«El President de la Junta de Castella la Manxa, que es troba realitzant una visita privada a Polònia aquests dies amb membres de la seva família, ha estat invitat a un esmorzar informal pel Ministre de Defensa Jerzy Szmajdznski, al que he assistit, acompanyant al President. Sr. Bono». La visita a Polònia revestia una rellevància singular perquè les forces espanyoles estaven sota el comandament del mandat polonès segons la divisió del país en tres zones just després de l’ocupació

La nota de l’Ambaixador elevada a la ministra en funcions del govern, Ana de Palacio. La reunió es va produir en un clima constructiu fins al punt que en aquella mateixa conversa es va acordar la celebració de la segona cimera hispano-polaca durant el mateix any i a Varsòvia i al més alt nivell. El nivell de confiança és elevat i Bono trasllada al ministre polonès que «no li hauria d’estranyar si l’anunci es produeix el mateix dia de la presa de possessió del nou president». El ministre polonès Szmajdznski va fer una confidència a José Bono el dissabte 10 d’abril en un vol entre Varsòvia i Cracòvia: posteriorment a la seva reunió del dia anterior havia mantingut una conversa amb el seu homòleg nord-americà Donald Rumsfeld i el president polonès Aleksander Kwasniewski havia mantingut una conversa telefònica amb el president nord-americà George W. Bush. Els americans estaven preparant una resolució ràpida en el Consell de Seguretat de Nacions Unides recollint les exigències que havia anat repetint el candidat Zapatero per romandre en la missió internacional. Així es buscava fer impossible una sortida unilateral que podia tenir un efecte imitació en altres països aliats de la coalició. Bono telefona a Zapatero aquell mateix dissabte 10 d’abril per informar-lo de la confidència. La resposta de Zapatero és accelerar la retirada per evitar que es produeixin les circumstancies que facin impossible el compliment del compromís electoral La reacció del candidat Zapatero confirma la hipòtesis que tenia decidida la retirada des del primer moment i sense esperar a la via diplomàtica d’una sortida acordada amb els socis de coalició com venia defensant Miguel Ángel Moratinos, Felipe González i tot el socialisme històric amb unes bones relacions amb els Estats Units construïdes lentament des del canvi de posició del partit socialista favorable a mantenir España com a membre de l’OTAN.

Regne Unit: En motiu dels funerals d’Estat celebrats a Madrid pels atemptats de l’11 de març, el primer ministre britànic Toni Blair es va entrevistar amb el guanyador de les eleccions, José Luís Rodríguez Zapatero, i el va sondejar sobre si era possible reconsiderar la decisió de retirar les tropes espanyoles d’Iraq. La part espanyola, integrada per Zapatero i Moratinos, van exposar que seria inevitable la retirada si abans del 30 de juny el Consell de Seguretat de Nacions Unides no havia obtingut un mandat complert per Iraq que rellevés la coalició liderada per Estats Units. Segons fons presents a la reunió, el primer ministre Toni Blair es va mostrar respectuós amb la reunió i no va intentar exercir cap tipus de pressió. Per Zapatero aquesta actitud va ser especialment valuosa atesa l’esteta relació de Blair amb Bush com aliat preferent de la invasió d’Iraq.

El 16 d’abril, segon dia del debat d’investidura i dia de la votació del nou president, José Bono i Trinidad Jiménez viatgen a Londres i Roma per comunicar la decisió a dos aliats preferents. En el cas del Regne Unit, Bono desisteix de reunir-se amb el primer ministre Toni Blair perquè l’havia criticat obertament i de forma poc educada durant l’anterior precampanya i campanya electoral per la seva proximitat i simpatia cap al president Aznar. Bono fins i tot redacta una carta de disculpes que fa arribar a Blair el dilluns 12 d’abril per intentar millorar les condicions i fer possible la reunió. Blair es nega a rebre’l i delega en el seu ministre de Defensa, sir Geoffrey Hoon. L’interlocutor del govern britànic li reitera que tampoc recolzen la proposta de posar el mandat de la coalició militar a Iraq sota el control de Nacions Unides.

Itàlia: Reunió a l’última hora del dia entre José Bono i Trinidad Jiménez amb el primer ministre italià Silvio Berlusconi. La conversa es produeix sense traductor, parlant uns espanyol i l’altre italià i amb el suport puntual de Valentino Valentini, cap de gabinet de Berlusconi i intèrpret personal.El primer ministre italià els rep al palau Chigi, seu de la presidència del Consell de Ministres, i els hi ofereix un sopar que consisteix en escarxofes a la romana i pasta amb els colors de la bandera italiana. Berlusconi està convençut que el nou govern esperarà fins al 30 de juny per si es produeix una resolució de Nacions Unides que doni satisfacció a les demandes del nou executiu. Els interlocutors espanyols li avancen que no esperaran a l’últim dia de juny i que la decisió és imminent. Berlusconi, segons el dietari de Bono, manifesta que era contrari a la intervenció militar a Iraq però que les seves bones relacions amb els Estats Units i el Regne Unit li feien quasi impossible oposar-se a la coalició internacional tot i que va intentar convèncer a Bush i no va participar en la cimera de les Açores. Aquella mateixa nit volen de retorn a Madrid. El dia següent, 17 d’abril, el president prendrà possessió davant del Rei i en dos dies, 18 d’abril, s’executarà el pla d’anunci de retirada de les tropes.