No sé si a Carles Puigdemont li agrada jugar a escacs; estic segur que al seu advocat, Gonzalo Boye, sí i a més deu ser un bon jugador. Aquesta setmana els dos han llençat un repte al Tribunal Suprem en preguntar al jutge instructor de la causa, Pablo Llarena, si l’expresident seria detingut si trepitja Espanya. Amb un simple document han aconseguit tornar a la primera línia de l’interès mediàtic i social. Han tornat a les primeres pàgines, mentre Esquerra discutia si havia d’esmenar els pressupostos generals de l’Estat. Potser Carles Puigdemont, sense voler-ho, li ha acabat fent un favor indirecte al soci republicà.

En els escacs, els jugadors són dos i el que ha passat aquesta setmana ha tornat a enfrontar l’exalcalde de Girona amb el jutge més conegut de l’Alt Tribunal, forçant-lo a posicionar-se sobre la qüestió. El Suprem, dos dies després de la pregunta, contestava el que Boye, Puigdemont i la resta de la humanitat sabíem: si l’expresident trepitja Espanya, serà detingut.

Ras, curt i fàcil. Una altra cosa és que a Llarena li hagi agradat haver de contestar tal obvietat. El jutge voldria que les coses fossin més senzilles, que l’expresident es deixi de preguntes i paperets, que entri en territori espanyol, que se’l detingui i que el pugui interrogar i processar perquè sigui jutjat. Llarena no és jugador d’escacs, i si ho és, es resisteix a entrar en la partida que li planteja el dirigent de Junts. S’hi veu obligat i probablement no entendre la manera de jugar de l’altre és el que li ha fet cometre tants errors en el periple europeu per aconseguir que un dels màxims líders del procés s’assegui a la banqueta dels acusats.

No s’entenen tantes errades en un jutge expert, si no són provocades pel nerviosisme, la poca paciència i les ganes d’acabar ràpidament aquesta història. Fa deu anys que el processisme va començar. Si alguna cosa hem après tots els que ens ha tocat viure aquesta etapa és que l’últim que podem esperar és diligència i rapidesa.

Puigdemont està lluny de casa i dels seus i aquest és el preu que ha de pagar en haver-se escapat, cames ajudeu-me, direcció a Bèlgica. Llarena no en té prou amb el càstig i vol que passi pel que van passar Oriol Junqueras i els altres condemnats pel Tribunal Suprem. El vol a la presó, encara que posteriorment se l’indulti.

L’àrbitre de tot plegat és el PSOE que de moment es manté a un costat de la taula de joc, observant els moviments i esperant un miracle que pugui acontentar a tothom. Difícil, per no dir impossible. I encara que Pedro Sánchez sembli abonat al prodigi, es necessita alguna cosa més que la sort i la paciència per arribar a una solució intermèdia. Cap dels dos jugadors acceptarà la derrota, ni que sigui només parcial. Els dos volen cridar l’escac i mat perquè d’això en depèn el seu prestigi i futur.

Els socialistes busquen la fórmula perquè l’expresident pugui tornar, com en el seu dia van apostar pels indults, quan quasi tothom pensava que seria l’Harakiri i no va passar res. De fet, ni els seus enemics els hi recorden mai. Però amb Puigdemont les coses són diferents -sempre ho són- i l’àrbitre tampoc ha calculat l’efecte Llarena.

El jutge del Suprem té orgull i no vol que la presa se li escapi. Per això ha intentat la seva entrega una vegada i una altra, sense cap èxit. I cada cop que falla té més ànsia i l’emprenyada es fa més gran. És per aquesta raó que el govern de Pedro Sánchez té difícil influir en una partida sense rellotge, on les jugades són cada vegada més llargues i on és impossible saber qui ha perdut més fitxes, quin valor tenen i qui està a punt de recuperar-ne alguna per arribar a l’escac i mat final en un tauler on el propietari únic és Carles Puigdemont.