Acostumat, molt més per obligació que per devoció, a la participació virtual, ja sigui com a ponent o com a assistent, als molts congressos, jornades i reunions celebrades des que va començar la crisi sanitària a mitjans de març de l’any passat, els he de confessar que fa uns dies vaig tenir una molt agradable sensació quan pujava al Tren AVE a primera hora del matí per desplaçar-me a Madrid a participar, presencialment en el I Congrés interuniversitari OIT sobre justícia social, treball decent i objectius de desenvolupament sostenible, organitzat conjuntament amb la Universitat Complutense de Madrid i que se celebrava a la seva històrica Facultat de Dret, que tenia com a objectiu segons el programa, i que s’ha aconseguit al meu parer, «generar un espai acadèmic de reflexió, multidisciplinar i plural, sobre les grans tendències actuals a l’àmbit del treball, en el context de la COVID-19 i la crisi climàtica».

Aquesta mateixa sensació agradable la vaig tenir en tornar divendres a última hora de la tarda a Barcelona, ja que tant la qualitat de totes les ponències del Congrés com de les comunicacions que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar va ser excel·lent, i a més el retrobament amb companys i companyes de la UCM i d’altres universitats, a més de membres de l’OIT, va permetre recuperar el contacte i les converses presencials que crec que tanta falta ens feia.

Amb aquest Congrés s’ha recuperat la relació de l’OIT amb el món universitari que va tenir una primera i molt rellevant plasmació en el Congrés celebrat a Sevilla el febrer del 2019 i dedicat al futur del treball, com a aportació als debats al si de l’organització internacional sobre la Declaració del Centenari de l’OIT. En la meva intervenció en aquest Congrés, un dels últims celebrats presencialment davant de la crisi sanitària vaig fer una crida a la doctrina iuslaboralista, tant l’acadèmica com l’administrativa i la judicial, per continuar reivindicant, i no s’estranyin pel que diré tot seguit, el compliment de la normativa laboral i de Seguretat Social. Aquest compliment no és al meu entendre ni més ni menys que un signe de modernitat, perquè no hi ha res més modern, i per això li demanava a l’OIT que en prengués nota, d’aconseguir que totes les persones, majoritàriament treballadores, tinguin drets, i entre ells el d’una feina digna i decent. Vista la situació social i laboral, em reafirmo encara més si és possible en les meves paraules.

El Congrés, inicialment previst per a novembre de 2020, ajornat per raons prou conegudes fins al mes de juny, i amb un segon ajornament pels mateixos motius fins al mes de novembre, ha pretès, i al meu parer ho ha aconseguit, donar continuïtat a la relació entre l’OIT i el món acadèmic iniciada amb els debats i les jornades d’estudi sobre la Iniciativa sobre el futur del treball posada en marxa per aquesta organització internacional el 2017. La Iniciativa, llançada pel Departament de Recerca de l’OIT i l’Oficina de l’organització per a Espanya pretén, tal com s’explicava a la «nota conceptual» remesa a totes les universitats que han signat, o estan en tràmit de fer-ho, memoràndums d’entesa o convenis de col·laboració amb l’OIT, «donar vies de participació a la col·laboració entre l’OIT i el món acadèmic, que permetin disposar de l’àmplia i interessant producció acadèmica que hi ha a Espanya, que constitueix e un patrimoni summament valuós per a la comprensió dels canvis que experimenta el món del treball». Els seus objectius són «Conformar un espai interuniversitari en què es promogui la investigació i difusió de coneixement científic sobre el treball decent, els objectius de desenvolupament sostenible i la justícia social», i «Desenvolupar un enfocament interdisciplinari en les investigacions que es produeixin al marc de la Iniciativa».

Casualitats de la vida, el Congrés va coincidir amb la celebració de la Jornada anual, la número XXXIV, de la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius, la presidència de la qual ostenta el professor Jesús Cruz Villalón, dedicada aquest any a «Mesures d’igualtat per raó de gènere en la negociació col·lectiva», i com diu el refrany castellà «l’ocasió la pinten calba» per poder assistir, tan sols fos només durant una part de la jornada, ja que la qualitat dels que intervenien com a ponents animava a això. Encara que únicament vaig poder-hi escoltar una part de les intervencions, va ser també l’oportunitat de conversar, a la pausa entre una taula de treball i la següent, amb persones directament coneixedores de la marxa de les negociacions a la taula de diàleg social sobre els canvis a introduir a la normativa laboral vigent, i tinc la sensació que les negociacions avancen, encara que sigui de vegades a empentes i rodolons, i que la possibilitat d’un acord tripartit existeix, i també soc del parer que el govern té intenció en qualsevol cas de portar al BOE aquests canvis abans de final d’any per donar compliment als objectius fixats al Pla de recuperació, transformació i resiliència.

Dit sigui incidentalment, observin que he omès, deliberadament, la utilització d’un terme exacte per qualificar aquests canvis, ja que no crec en la màgia de les paraules sinó en els continguts dels textos que s’acorden i aproven, i per això «derogar», «reformar», «modificar», «modernitzar», «reconstruir», termes utilitzats tant per autoritats polítiques com per responsables de les organitzacions socials, i també al món mediàtic, no tenen, insisteixo, al meu parer, més importància, ja que al final allò que importa, també reitero, és el contingut de cada precepte, nou o modificat, del text aprovat.

En definitiva, que el contacte directe, presencial, amb companys i companyes del món universitari i social, és al meu parer totalment necessari. Esperem no perdre-ho, i per això la conscienciació de tota la ciutadania en la protecció de la salut és totalment necessària. Anem per bon camí, no abaixem la guàrdia.