Tinc un amic entrenador de bàsquet amb qui la fem petar sobre l’esport i la vida en general. Darrerament parlem molt dels canvis que ha introduït Xavi Hernández al cos tècnic del Barça: fora aquest assistent, fora aquest preparador físic, poso un altre analista perquè n’hi havia pocs, valoro contractar un psicòleg que aquest grup sembla tocat... El meu amic no se’n sap avenir de la quantitat de gent que envolta al míster del Barça. Ell, que és entrenador amateur, però que a còpia de picar pedra ha classificat el seu equip en una categoria de les que anomenen com a semiprofessional.
Com a bon amateur que és, pensa en el seu equip les 24 hores al dia. S’ha descarregat un programa gratuït d’anàlisi de vídeo i ha perdut un munt d’hores fins a dominar-lo, de manera amateur, és clar. Va invertir les seves darreres vacances en fer un curs de formació de la Federació per millorar els seus coneixements en sistemes defensius. Es veu que hi feia una xerrada un d’aquests professionals de veritat, una oportunitat que no es podia deixar passar.
El darrer pont que li van donar a la feina, va convèncer a tot l’equip per fer una estada en una casa de colònies. Ell es va pagar la seva part com la resta de la plantilla. El que no va dir a ningú és que també va pagar el lloguer del pavelló; es veu que el seu club li va dir que no estava previst a les despeses. Em diu que això li serveix per fer pinya, i que fa sentir als seus jugadors professionals encara que sigui per només tres dies. A l’estiu és el seu moment de planificar la nova temporada. Quan arriba a casa, després de treballar, es posa les xancletes com tots, però ell és per passar hores davant de l’ordinador on amb el programari més simple d’oficina, intenta fer quadres impossibles sobre entrenaments, càrregues físiques i moments importants de la temporada. A la vegada intercanvia múltiples missatges amb els possibles fitxatges que pugui fer. No és una feina fàcil això de fitxar oferint a canvi seriositat, bon rotllo, una bona afició al darrere, molta il·lusió i algun sopar memorable. Però se’n surt. Jo sempre li dic que podria vendre sorra al desert, i cada any millora la plantilla per seguir lluitant per coses encara més impossibles.
Però és el que meu amic entrenador amateur, és un professional dels entrenadors amateurs. I com ell, a molts clubs catalans tenim gent que es desviu per allò que fa. L’únic que els separa del professionalisme és un contracte legal i un sou a final de mes. Potser després tindrien tants assistents que perdrien allò que els mou: la il·lusió.
