Cada 6 de desembre es celebra el Dia de la Constitució, en commemoració de la ratificació en referèndum l’any 1978 de l’anomenada Carta Magna.
En el referèndum del 6 de desembre de 1978, amb un 67,11% de participació, els vots favorables van ser un 88,54%. A Catalunya va votar un 67,91% del cens electoral, amb un 91,09% a favor del total de vots vàlids.
Aquesta norma va consagrar el triomf de la «reforma» consensuada entre el govern Suárez i els principals partits polítics. En el Congrés, el 31 d’octubre de 1978, dels 345 diputats presents, van votar a favor 325 (155 d’UCD, 124 del PSOE-PSC, 20 del PCE-PSUC, 8 d’AP, 11 de CDC de Jordi Pujol i 10 del grup mixt), 6 en contra (5 d’AP i Francisco Letamendia d’Euskadiko Ezkerra) i 14 abstencions (7 del PNB, 1 d’UCD, 3 d’AP, Heribert Barrera d’ERC i 2 independents).
En el Senat, dels 239 senadors presents, 226 van votar a favor, 5 en contra (1 del PNB, 1 d’AP, Juan Maria Bandrés, senador d’Euskadiko Ezkerra, Lluís María Xirinacs, senador independent per Barcelona i 1 de designació reial) i 8 es van abstenir (5 del PNB, 2 de designació real i Rossend Audet d’Entesa dels Catalans).
Aquest recordatori és necessari per entendre com es va gestar la derrota política de la «ruptura», opció encapçalada per la avantguarda del moviment social antifranquista.
Els pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977, entre el Govern d’Adolfo Suárez, partits, associacions empresarials i CCOO, van ser un torpede a la línia de flotació en el procés de politització creixent contra la dictadura.
Tot i que, d’entrada, no hi va haver una desmobilització massiva, aviat el desencant es va apoderar d’aquells que s’havien involucrat en la necessitat d’un canvi radical.
A la realitat, la combativitat social no es va traduir en una major consciència política i organitzativa capaç de plantar cara a una reforma del règim franquista en descomposició. Els mateixos partits d’esquerra (especialment el PSOE i el PCE) van optar per la via reformista empassant-se la pervivència del model econòmic, la monarquia borbònica, la cúpula d’un exèrcit colpista i les prebendes a la retrògrada jerarquia catòlica.
És a dir, va prevaldre el consens entre reformistes i «aperturistes» del franquisme que va suplantar i subordinar les legítimes aspiracions de la gent, en una transició qualificada de modèlica, en la que no era de rebut cap mena de radicalisme.
En descàrrec, s’ha de dir que la correlació de forces no era favorable ni a rupturistes ni a reformistes. De fet, ningú estava en condicions d’imposar els seus postulats a unes institucions que mantenien un enorme poder dissuasiu, amb l’exèrcit al capdavant.
Així doncs, les concessions del reformisme va permetre la permanència dels aparells de l’estat heretats del franquisme.
D’aquella pols, aquests fangs.
