Els liberals arribaran de la mà del SPD al govern alemany en els propers dies. La seva ha estat una llarga travessia del desert fins al punt de restar fora del parlament federal el 2013 en no arribar al mínim del 5% de vot. La causa principal? S’havien escorat a la dreta, sense diferenciar-se dels conservadors de la CDU.

La defensa del lliure mercat i el capitalisme democràtic no foren suficients, atès que el partit s’havia allunyat de la defensa dels drets civils. Sota el lideratge de Christian Lindner –serà ben aviat una cara coneguda a nivell europeu, atès que ocuparà la cartera de finances– el FPD ha tornat als seus orígens amb un programa clar de centre, basant-se en un reforç de l’educació, l’impuls empresarial, la digitalització com a base de futur, unes finances equilibrades i la regulació de la immigració d’acord amb el mercat laboral.

Poso aquest exemple per deixar ben paleses les dificultats de les formacions de centre i més en un temps on els radicalismes i els populismes estan de moda.

Sense anar més lluny en les darreres conteses electorals a Xile, per exemple, han passat a la segona volta un candidat d’extrema dreta i un altre d’extrema esquerra. A Hondures fa deu dies una coalició a l’estil Podem amb Xiomara Castro al capdavant governarà el país llatinoamericà. Són només dos casos recents on es pot comprovar que les formacions centristes no passen el seu millor moment.

Eduard Punset, ex-ministre de la UCD, diputat independent de Convergència i parlamentari europeu del CDS, afirmava que les formacions liberals difícilment poden ser majoritàries, però que tots els membres de les seves direccions haurien de ser capaços d’ocupar ministeris en governs de coalició. Això certament es reflecteix en el FPD alemany.

Hom es podria preguntar perquè a Espanya no qualla una formació de centre. Contràriament sí ho ha aconseguit en nacions històriques com a Catalunya i Euskadi. A casa nostra CDC la formaven un bon gruix de liberals, mentre al País Basc el PNB és farcit de democratacristians.

A la resta de l’estat sempre han fracassat ambdues opcions. Tant uns com altres s’han diluït en les files conservadores ja sigui primer en l’AP de Manuel Fraga o més tard en el PP de José María Aznar.

Albert Rivera va tenir una gran oportunitat de consolidar una formació centrista de caire independent. Però perdé l’oportunitat en no voler pactar un govern paritari amb Pedro Sánchez que acabava d’arribar a la secretaria general del PSOE. Fou la gran ocasió perduda sense cap mena de dubte a causa de l’ambició personal del polític català. La resta del partit ja és més passat que present com es veié recentment a la Comunitat de Madrid.

L’extrema dreta té força a França, Àustria, Polònia, Hongria i molts altres països com Brasil. Donald Trump va donar ales a l’ultraconservadorisme i fins i tot en perdre les eleccions es va veure per tot el món com la seva gent assaltava el Capitoli en no acceptar els resultat d’unes eleccions democràtiques.

La resposta a una situació com aquesta és un radicalisme d’esquerres, present ja en molts indrets. Ara tot és blanc o negre, mentre els grisos desapareixen del panorama polític. Malgrat tot, en una democràcia consolidada com l’alemanya, els liberals han aixecat el vol i són decisius en aquesta coalició de socialistes i verds.

Inés Arrimadas està intentant mantenir la flama liberal. Però s’equivoca massa sovint de discurs. La seva victòria a Catalunya fou estèril i ara pràcticament són residuals. Des d’un posicionament liberal mai no es poden descartar el diàleg i la construcció de ponts entre partits diferents. Voler ressuscitar el conflicte etarra en el debat polític o demonitzar l’independentisme suposa traslladar-se a un passat que ja hauria d’estar superat. Malgrat tot, Ciutadans continua enrocat en aquests temes, mentre perd llençols a cada bugada.

I no val a dir que al PP ja hi ha liberals com García-Margallo. És cert, però no pinten res. La prova més feafent és el ridícul de l’Ajuntament de Madrid en negar-se a assistir al funeral de l’escriptora Almudena Grandes. El motiu? Era d’esquerres i no era dels nostres. Aquest sectarisme no és propi d’un pensament liberal. Ni la mort és capaç de moure consciències en un conservadorisme ranci i tronat.