Deixant de banda el magnífic passeig arqueològic de la ciutat de Girona, voltant pels pobles de l’Empordà i d’arreu del país, observo en el seus jardins, la absència del Xiprer. Davant del meu dubte la resposta es repeteix: «És un arbre de cementiri»...
El Cupressus sempervirens, des de l’època clàssica, ha estat present a la cultura i al paisatge dels pobles mediterranis. Apreciat per les seves propietats curatives, la seva fusta, envoltat de llegendes i tradicions, algunes certament vinculades al món funerari, es deia que ajudava a les ànimes a pujar al cel i per la gran alçada que podia assolir (més de 30 metres) feia d’indicador en llocs determinats. Dins la nostra història recent tampoc podem oblidar el seu significat d’acolliment per aquells viatgers o caminants que suportaven llargues i feixugues aventures. La seva presència a l’entrada de les masies significava; 1 sol xiprer que s’oferia beure; 2 menjar i beure; 3 menjar, beure i dormir.
En temes paisatgístics és una conífera de poc manteniment, resistent a la sequera i de vida llarga. El seu port estilitzat i compacta, sempre verd, realça i ordena els grans espais, aparcaments, avingudes, passejos, etc. I sobre tot, –quelcom ben valorat pels ajuntaments–, no cal podar ni recollir fulles...
Per tot plegat, seria d’agrair que aquest arbre –ignorat per nosaltres i lloat per poetes– tornés a formar part dels nostres jardins i espais públics. Com deia Carles Fages de Climent en el seu poema...»Edils planteu xiprers ...»
