He comentat en algun article que els noms dels mesos és un malencert terminològic, una contradicció nominal entre el que etimològicament indiquen i el que en realitat són. Un professor, en Jesús Prats, home sorneguer i bonhomiós, que recordo en gran estima, ens comentava que alguns mots llatins s’havien traduït a les llengües romàniques traint el significat i designaven fets o coses que no tenien res a veure amb el sentit original.

Assegurava que la confusió en el calendari n’era un bon exemple i que la humanitat no pot anar bé regida per un sistema temporal equivocat perquè quan un mes porta per nom novembre, que en llatí vol dir nou i en el calendari ocupa el lloc numero onze, quelcom conceptual grinyola.

«Si no encertarem a l’hora de numerar-los, qualsevol extraterrestre pensarà que en el planeta Terra no sabem comptar i si no se’n sap, res pot rutllar bé».

Els noms dels mesos fins a l’agost estan inspirats en deesses o déus de la mitologia romana o grega (Mars, Janus, Maia, etc.), res a dir, el garbuix comença el mes de setembre (que vol dir set i és el novè mes del calendari), l’octubre (vuit), novembre (nou), i desembre (deu) quan és el que fa dotze. No sé en què estaria pensant qui va decidir els noms, però diria que tenia el cap a tres quarts de quinze.

Confiem en el desembre com un mes que ens portarà bones coses, a diferència del març marçot que mata la vella a la vora del foc, i la jove, si pot. Aquest mes en el qual ja estem ficats ens encamina a les festes nadalenques i al termini de l’any que fineix per donar entrada a un de nou, el 2022 i les expectatives no auguren res de bo, la covid-19 perviurà matant i la crisi serà més intensa i danyosa.

Vaig estudiar el batxillerat en un internat, el Collell, un col·legi envoltat per un mar de boscos, com una illa. Els nois ens sentíem literalment isolats i incomunicats amb el món exterior. Vivíem fora de la realitat, hi entràvem el dia 2 d’octubre i no ens treien ni un dia fora del recinte escolar i religiós, tanmateix el 21 de desembre uns autocars ens venien a buscar per anar a casa dels pares a passar les vacances.

El mes de desembre era el més volgut del curs escolar perquè hi havia moltes festes, el dia 8 la Immaculada, que representava una gran festivitat i per commemorar-la degudament el centre ens obligava a fer fanalets de paper i donaven premis als més elaborats i creatius. Mai me’n va tocar cap perquè no en sabia i durant la processó se’m trencava el fanal i feia el ridícul, convertint-me en la riota dels companys. També se celebrava una festa local de veneració a la marededeu del Collell; pelegrins de pobles veïns, alguns descalços, venien en romeria al santuari; se solemnitzava una missa i es cantaven els goigs. A l’esplanada davant l’ostentosa església hi havia parades de firaires que venien torrons i neules, com figuretes del pessebre.

El desembre enguany ens arriba encarit, les festes ho dissimularan disfressant-ho d’alegria passatgera. Els preus s’han disparat. Els productes de les grans empreses alimentàries han emprat una nova picaresca mai utilitzada, que jo sàpiga, i arran d’aquest fet ha aparegut un mot nou «reduflació» per definir-ho. Un neologisme de mal parany.

Ja feia temps que notàvem que algunes mercaderies, com el rotllo del paper de vàter, s’havia esquifit, que les bosses de patates xips no estaven tan farcides com abans, igual que les llaunes d’escopinyes, alguna beguda havia perdut intensitat gustativa i la notàvem més aigualida, també la loció que he usat sempre per fer-me un massatge a la cara després de l’afaitat, s’ha liquat, fins ha perdut el color i l’eficàcia, necessito fer-me més fregues i l’ampolla s’acaba abans.

El terme «reduflació» neix de l’amalgama de dos mots «reducció» (disminució, minva) i «inflació» (increment, alça) i designa una pràctica comercial que consisteix a reduir deliberadament la quantitat d’un producte (en algun cas afecta per igual a la qualitat) per tal d’emmascarar la pujada de preu. Alguns compradors ja fa temps que es queixen perquè aquesta simulació s’ha executat de forma descarada en determinades mercaderies (menys producte i pitjor qualitat). També passa en el transport urbà, han reduït trens i metros i les mesures de protecció contra la COVID no s’han aplicat degudament.

Alguns van adonar-se que els gelats eren més petits, igual passa amb els cigarrets que han allargat el filtre i escurçat el tabac. També han aparegut ampolles de licor més reduïdes, no són de litre, el preu no ha variat, tanmateix es consumeixen més aviat.

Ha intervingut en aquesta puja de preus diversos factors, l’encariment de la llum i el gas que ha contaminat tot un gran sector industrial i també els contenidors dels vaixells arribats de la Xina. Abans del període epidèmic costaven 5.000 euros, ara s’han enfilat els 15.000. Una amiga, la Laura, va anar a l’Índia a comprar per les seves botigues i el contenidor del gènere l’ha pagat cinc vegades més car.

El mutant i procel·lós mar de la COVID fa la sisena onada i no té ganes de remetre, un problema més afegit a la inflació. Per altra banda, el català amenaçat perquè el model practicat a les escoles amb el mal nom d’«immersió» ha estat modificat per una sentència judicial. A vegades penso que si no ens espavilem, el català, sempre amenaçat amb el perill d’extingir-se definitivament, deixarà de ser una llengua comunament parlada a Catalunya. El 2050, igual com ara, se celebraran aplecs de la sardana concorreguts per gent majoritàriament gran, les persones que encara parlaran català es trobaran en llocs concrets per demostrar que no ha mort, però els seus descendents ja no l’utilitzaran com un mitjà de comunicació. Restaran topònims, alguns noms, els llibres i documentals que mostraran que aquí s’havia parlat català i que també explicaran com el van anar asfixiant fins a matar-lo.