Quan es va estrenar, Ghostbusters va ser un fenomen global, com també ho va ser l’enganxosa cançó del mateix títol. Era la pel·lícula que tots volíem veure, i no vam ser pocs els que estàvem fins i tot nerviosos tot esperant el dia i l’hora de la sessió. I clar, després tothom jugava a ser un d’ells. Eren herois diferents als habituals, perquè tenien aquell punt terrenal, aquella sensació de tractar-se de persones corrents que lluitaven contra fenòmens sobrenaturals amb un somriure. Afrontaven, a més, un vell enemic de l’imaginari infantil, el fantasma, allò que veies movent-se entre la foscor dels passadissos i que et feia donar una certa credibilitat als altres móns. Al meu pati d’escola, els preferits eren Peter i Ray, però el meu sempre va ser Egon. Volia ser «el de les ulleres» (al principi costava de recordar, això d’Egon) perquè em semblava el més proper al meu caràcter: un home reservat, un «nerd», que té algunes disfuncions relacionals i es pren les seves vocacions més seriosament que els altres. Amb els anys, descobreixes que Egon té un altre nom, Harold Ramis, i que a aquest actor, guionista i director li acabes devent, a més dels Caçafantasmes, Atrapat en el temps i Una teràpia molt perillosa. També és l’entranyable metge de Millor impossible i el pare de Rob (tot i que eliminat a la sala de muntatge) a Alta fidelitat. La cosa és que Ramis va morir als 69 anys el 2014 i sempre ha quedat la certesa que mai va ser el Caçafantasmes més popular, ni tampoc se li ha donat el crèdit que realment mereixia com a cineasta.

Per tot això, anar a veure Ghostbusters: Afterlife és una experiència molt emotiva. No és una pel·lícula perfecta, però sí una que es pren molt seriosament el llegat d’un temps (que no tornarà, perquè com a molt podem evocar-lo), una manera de fer cinema (que es manté, però està abocada a ser un reflex), un sentiment d’excitació que els cinèfils preservem malgrat les adversitats (les sales, això que tothom veu extingint-se però, malgrat tot, persisteixen) i, sobretot, el record de Harold Ramis. És, aquest film, una reivindicació del seu paper a la cultura popular i també un comiat com Déu mana.

Pel camí, té el mèrit de retornar-nos amb nitidesa el vincle emocional amb el que veiem en pantalla, amb la virtut d’interpel·lar tant els que vam viure la cacera de fantasmes del 1984 com els que la descobreixen ara. I fer cinema per a tots els públics, aquest concepte sovint tan menystingut, no ha estat mai gens fàcil.