Són feliços els gats? Probablement. Els petits felins desconeixen què vol dir ser feliç, i per no saber ignoren el significat de l’esperança, de la salvació... Els gats, com la resta d’espècies no humanes, no han estat mai l’objecte de desig de predicadors o polítics populistes. No necessiten llegir llibres d’autoajuda o anar al psicòleg. John Gray, filòsof heterodox, a Filosofia felina ens convida a preguntar-nos o deixar de fer-ho sobre el sentit de la vida observant la vida dels gats. Vaig saber de John Gray gràcies a un altre dels seus llibres: Perros de paja. Gos de palla és una frase feta referida als qui aparenten poder i força, però que amaguen en realitat una naturalesa buida i falsa. No s’equivocà qui definí l’home com un ximpanzé que es dona aires.

La biblioteca està il·luminada per la llum blanca de l’exterior. S’escolta sense molestar la cridòria d’infants procedent del pati d’una escola. Agafem de la prestatgeria Perros de paja. No ha estat necessari que acabem la seva lectura perquè un desassossec se’ns passegi per la medul·la. El tast de vida alegre en començar la lectura ha estat escombrat pel clarobscur i el silenci sepulcral. Resulta curiós el canvi de decorats atès que el llibre no diu res que no sapiguem. La història més bella de la humanitat mai comptada podria ser el resultat de la imaginació dels escribes preocupats perquè no s’escampés el desànim entre unes tribus que es passaven el dia guaitant el cel a pesar de la feinada que els quedava per endavant. Gray ens diu que no som l’espècie escollida, que des del punt de vista d’un naturalista no hi ha espècies superiors o inferiors, que la nostra té el mateix origen que la resta i no ho oblidem, el mateix final.

Filosofia felina resulta més amable. La seva lectura serà reconfortant pels amants dels gats. Quan es morí el seu gat, el filòsof Berdiàiev patí un desconsol que no experimentà davant la mort de familiars. En molts dels relats de Patricia Highsmith els gats en són protagonistes. Montaigne intuïa que els gats sabien algunes coses que els humans ignoràvem.

Els gats viuen el present. No s’avorreixen mai. Dormen, s’aparellen, mengen, cacen, juguen. Viuen la vida amb indiferència davant el perill o la mort. Quan presumeixen que se’ls apaga la flama discretament es retiren a un racó tranquil, s’arronsen i amb els ulls mig clucs esperen. Esperen amb l’amor fati que sempre els ha fet costat. No s’arrapen a propietats, no es donen aires per un passat gloriós i els homenatges i els copets a l’espatlla els importen un rave. Segur que els mestres del taoisme s’inspiraren en la vida dels gats. L’home lliure, segons aquesta visió de la vida, no és qui escull lliurament, és qui no li cal escollir. Viu segons la seva naturalesa.

Llegint Gray et preguntes si la humanitat continua ofuscada per les ombres de la caverna platònica. Els gats aviat se n’adonaren que allà no hi feien res i escamparen la boira. La vida més que creure en ideals, en el logos, en relats màgics, en la capacitat per prendre grans decisions, era sentir. Sentir-se viu, viure amb intrepidesa. Qui persegueix obsessivament la calma interior, la pau d’esperit, s’oblida de viure, viu miserablement. Hem d’assumir les pors, les angoixes com part de l’existència. Devia tenir raó Simone Weil quan deia que lluitar contra l’ansietat és inútil. Només aconseguirem fer-la canviar de nom i de lloc.

Els propietaris de gats difícilment es resisteixen a la temptació d’exhibir-los en les xarxes socials. Està bé, però penseu que llevat d’algun gatet presumit, a la majoria els resulta indiferent el nombre de likes o de cors que generen els seus vídeos.