Estiu del 85 és una pel·lícula francesa que va sobre si una sola persona pot mantenir l’interès del teu amor per a tota la vida. És una pel·lícula que va sobre el gran tema de què en fem de l’amor i dels comiats, i de quina importància hem de donar-li a la mort.
Jo quan era més petit em vessava completament en els altres, la transferència era total i al final m’oblidava que era una projecció. Hi adscrivia tant el meu goig que el goig deixava de ser meu i la meva alegria passava a dependre del seu humor, del cas que em feia o del grau de dedicació que acceptava, que a mi no em semblava mai prou. Va ser un aprenentatge necessari. Imprescindible. Vaig haver de cremar-me amb els altres, amb l’apassionant món dels altres, per aprendre-m’hi a relacionar, que vol dir a manar. Amb totes les distàncies que calgui salvar, si és que cal salvar-ne gaires, el rosset d’aquesta pel·lícula fa el que jo hauria fet en els anys 90, i el que fuma fa el que jo faria i de fet em sembla que faig ara, tot i que sense ser tan bell ni tan intens i amb el límit evident, i tan agradable, de ser pare.
Aprendre a relacionar-se amb els altres vol dir recuperar el centre del jo, aquest jo que és absolut durant la infància, que malbaratem en l’adolescència en nom de les hormones i de l’amor, i que després només les persones que valen la pena saben recuperar, reconstruir, enfortir, i convertir-lo en el centre del món. Sense un jo fort i al centre, al bell mig de tot, no es pot ser generós. No es pot ajudar els altres. No et pots desviure per ningú, i que sigui sincer, i que sigui útil. Sense un jo potent tot amor és covard, feble, una manera d’amagar-se del que veritablement importa, renúncia fonamental fent servir els altres de carnassa, d’excusa.
Això és el que intenta explicar Estiu del 85, tot i que hi ha massa afectació homosexual i de vegades els cossos distreuen. Els cossos i aquests posats cansadíssims, previsibles i histèrics que tot sovint tenen els homes que en el fons són dones. És una llàstima que la pel·lícula perdi tant de temps en futileses, i no estigui prou segura d’ella mateixa per anar sense miraments al fons del tema. És una obra decent, però podria ser esplèndida. M’interessa qualsevol obsessió d’un poeta o d’un director llevat de la sexual quan només remet al cos. «El mite del cos és real», escriu Pere Gimferrer a Mascarada. Però cal dir que aquest poema és el que d’una manera més brutal, absoluta i bella esprem els cossos de tota la literatura catalana. Em deprimeixen els qui s’enamoren d’un cos i per disfressar la vulgaritat de l’emoció la volen elevar a creació artística; i sempre al final hem de topar amb l’evidència només era fisiologia.
El gran assumpte d’un home sensible és com omple i com buida els dies. Tot el que cal saber d’un home, per saber si ha superat la línia divisòria, és si té prou valor i prou intel·ligència i prou sentit del ritme per viure una vida que valgui la pena i podrà per tant tenir una actitud masculina, respectuosa, afectuosa i finalment agraïda amb la seva mort. I això només pot fer-se des d’un jo treballat, musculat, segur. A Estiu del 85 tothom és molt bonic però ningú no és prou fort. El que s’intenta plantejar com a misteri, com el fruit inevitable de l’enamorament o de l’amor, són en realitat ànimes poc explorades, destensades, noiets que mai no s’han exigit prou, massa manierisme i massa poc caràcter. I tornant a l’assumpte de l’homosexualitat, hi ha qui creu que ser homosexual és important. Jaime Gil de Biedma ho creia. Jo no ho crec. No crec que ser homosexual sigui diferent de ser heterosexual, ni que t’excusi de res, ni que les dificultats d’acceptació social, que hi són, puguin ser un pretext o una dispensa per justificar el fracàs o el buit o l’excés –també too much love will kill you, com diu la cançó– de les teves relacions. Tothom és responsable del seu amor, i ja des del principi sabies les condicions. Ser homosexual no és important. Tu ets important, siguis el que siguis. I el que tu facis és el que importa, i si no prens el control de la teva vida acabarà sent sempre un infern d’angoixa i de dolor; i si trobes una excusa en trobaràs milers però igualment no et serviran de res.
Jo crec que una sola persona pot mantenir per sempre el teu interès, el del teu amor o el de la teva amistat, sempre que sigui una persona i no un recipient. Hi ha recipients que es queixen quan els abandones i no és una queixa justa: que no ho veus, que ja t’he omplert? Fa de mal entendre quan ets un recipient, però encara fa de molt més mal aguantar el tedi de veure rajar aigua perquè sí quan ja al gerro no n’hi cap més. És veritat que de vegades volem recipients perquè tenim tanta llum –tanta llum de mar arreu– que només acceptem mirallets que no ens la discuteixin. També és veritat que tard o d’hora aquests mirallets es trenquen, i que aleshores val molt més deixar que algú els escombri i no tocar-los, per no tallar-te. I no és que siguis cruel, és que eren mirallets.
Estiu del 85, en els moments en que intenta ser alguna cosa més que una pel·lícula sobre noiets, és una bonica, iniciàtica invitació a què decideixis si t’estimes més viure en el naufragi de les passions o en l’honor de, passats els anys, poder-li donar les gràcies a la teva dolça, bona mort.
