Imaginin deu amics que viatgen plegats. Fa dies que són a la mateixa ciutat i ja han vist tots els monuments i menjat totes les varietats de salsitxes, així que decideixen per àmplia majoria que és hora d’encetar una nova etapa. Però quan arriben a l’estació d’autobusos es revela un greu problema: uns quants s’adrecen sense vacil·lar a l’andana d’on surten les línies que condueixen al nord, uns altres busquen els vehicles que es dirigeixen cap al sud, i un tercer grup s’instal·la a la cafeteria per acabar-s’ho de rumiar. El final de la paràbola és previsible: els viatgers no emprenen cap viatge i es queden en aquella ciutat, enfeinats en una discussió inacabable. Aquest és justament l’estat de la qüestió en la reforma de la Constitució espanyola. Dilluns, en la jornada anual que li dedica el calendari festiu, es van publicar un feix d’articles i d’anàlisis, la majoria dels quals –deixant de banda les lloances quasi religioses– coincidien a dir que una carta magna hauria de ser actualitzada al cap de 43 anys de la seva aprovació, un temps que equival a més d’una generació. Però, com entre els viatgers del nostre conte, hi ha grans discrepàncies sobre el sentit de la reforma, i els qui la reclamen per ampliar determinats drets s’enfronten els qui s’estimarien més retallar-los, sense cap garantia que els segons no tinguin més força política o suport social que els primers. Si ens fixem en la qüestió de l’articulació territorial, que tants neguits motiva a Catalunya, les enquestes indiquen que els partidaris d’una reculada centralitzadora superen els qui voldrien un redactat més autonomista i plurinacional. L’independentisme català i els seus amics bascos, gallecs i balears de la Declaració de la Llotja de Mar no s’equivoquen quan diuen que la Constitució és una cotilla per a les seves aspiracions, però també coneixen les escasses possibilitats que s’atengui l’exigència d’incorporar-hi el dret d’autodeterminació. Ves que no acabi havent-hi canvis justament en sentit contrari.