Si partim del fet que el dret a l’habitatge és un dret humà reconegut per les legislacions que ens afecten directament –tant la Constitució espanyola en el seu article 47 com l’Estatut d’autonomia de Catalunya a l’article 26 que, alhora, estan emparats per instruments del dret internacional sobre drets humans– cap habitant de les comarques gironines hauria de tenir problemes d’accés a un habitatge digne. La realitat, tanmateix, és completament oposada. Per apropar-nos-hi i comprovar-ho ens podem fixar en algunes dades rellevants. L’any passat, a Catalunya, es van dur a terme 15 desnonaments diaris de mitjana. Alhora, un 40% de les llars catalanes ha de fer un sobreesforç per pagar el lloguer. Ara bé, si parlem d’un habitatge digne no ens estem referint només a un sostre, estem parlant també de disposar d’aigua potable i d’electricitat; els subministraments bàsics que calen per viure-hi. Només a la ciutat de Girona, durant el primer semestre d’enguany, es van haver d’emetre 708 informes de vulnerabilitat energètica. Tanmateix, encara podem trobar persones que ja no disposen de cap mena d’habitatge, actualment a Girona n’hi ha entre cent-cinquanta i dues-centes vivint al carrer.

Les administracions públiques estan obligades per les lleis i els tractats internacionals ratificats per l’Estat a posar a disposició de la ciutadania els mitjans per garantir-los els seus drets. Tanmateix, o bé queden desbordades o bé aquest objectiu no entra en les seves prioritats. L’expropiació d’habitatges buits a grans tenidors sol topar amb les argúcies legals d’aquells qui consideren els immobles com a objectes per especular econòmicament en comptes d’una necessitat bàsica per a una vida digna. Són els mateixos que recorren les lleis que regulen el preu dels lloguers i les que pretenen cercar solucions a la vulnerabilitat energètica. Alhora, hi ha també dades que ens mostren aquesta manca de voluntat política. Mentre la mitjana europea és d’un 15% d’habitatge social la realitat catalana ens parla de només un 1,5%. La llei obliga a que hi hagi un centre d’acollida per a persones sense llar a cada municipi amb més de 20.000 habitants, però a les comarques gironines tenim vuit poblacions que superen aquesta xifra i només un centre a la ciutat de Girona al que n’arriben de tota la demarcació.

Davant d’aquesta situació la ciutadania s’ha anat organitzant a través de col·lectius tant per defensar els seus drets, com els casos de les PAH o els sindicats de llogateres, com per posar pegats d’emergència a situacions límit. En aquest segon grup hi podem incloure algunes entitats membres de la Coordinadora d’ONG Solidàries com Blanes Solidari, la Fundació SER.GI o Càritas que a través dels seus projectes aconsegueixen una vida mínimament digna per a moltes persones, tant en casos individuals com de famílies senceres.

Ara bé, si les bases no empenyen és molt difícil que els polítics es moguin. Els darrers vint anys el preu de la llum ha pujat un 100% mentre que els sous només ho han fet un 20%. Malgrat la crisi del totxo de tretze anys enrere, els lloguers i el preu de compra dels habitatges tampoc ha deixat d’incrementar-se. Si no sortim totes i tots a posar fre a aquesta desmesura del capital, ben aviat més d’una persona que avui viu folgadament pot trobar-se amb una comitiva judicial fent-lo fora de casa seva. Cal que ens mentalitzem si no volem quedar-nos amb una manta per tot cobert.