Sortint de Girona per la carretera de Barcelona a l’alçada del Parc del Migdia i entre la carretera i la via del ferrocarril s’alça enclotada una escola; és l’escola Cassià Costal que conserva en el seu perímetre una part de la tanca de ferro forjat dels antics terrenys del ferrocarril i dos dipòsits dels antics tallers que romanen dempeus en el pati de l’escola com a testimoni mut d’un passat ferroviari vinculat al vapor. L’enclotament s’explica perquè l’antiga platja de tallers i de vies estava a una cota més baixa que la carretera de Barcelona.
Qui era, però, aquest personatge que dona nom a aquesta escola de Girona?
Es tracta de Cassià Costal Marinel·lo, nascut a Mollet de Peralada l’11 d’abril de 1876 i mort a Barcelona el 19 de gener de 1937. A dinou anys Cassià Costal (1895) va renunciar a anar a la guerra de Cuba i va marxar a Zuric, on va residir fins al 1905. Aquí ultra treballar va tenir l’oportunitat de conèixer món i d’aprendre idiomes i de descobrir que sovint els horitzons oberts i lliures són una bona escola de vida. De 1905 a 1912 va fer a Madrid tots els estudis de Magisteri a l’Escola Normal i a l’Escola Superior de Magisteri. Amb profunds lligams amb la Institución Libre de Enseñanza, de Francisco Giner de los Ríos i de Bartolomé Manuel Cossío, es va vincular amb el krausisme i va desenvolupar un pensament humanista i reformista al voltant de la pedagogia que l’acompanyarien en la seva trajectòria de pedagog. Va ser partícip dels ideals de coneixement de l’entorn (foment de la geografia), de la vida a l’aire lliure, d’impuls de l’esport i l’excursionisme, i va compartir els impulsos de renovació pedagògica que inspiraven el món educatiu del primer terç del segle XX. Converses pedagògiques, colònies escolars i escoles d’estiu s’inscriuen en el vocabulari de Costal en els itineraris apresos a Madrid i desenvolupats a Catalunya.
Molt vinculat amb Girona en va ser professor de l’Institut (1912) i director de l’Escola Normal de Mestres (1914-1924), i en tornarà a ser director uns mesos de 1931 fins que fou nomenat director de l’Escola Normal de la Generalitat. La marxa de Cassià Costal i de Miquel Santaló a la Normal de la Generalitat va causar una pèrdua de pes específic de la Normal gironina. En la fase àlgida de la Catalunya republicana va ser primer membre del Consell de Cultura de la Generalitat (gener de 1934) i amb aquesta representació va ser nomenat membre del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) (juliol de 1936) només uns mesos abans de morir (gener de 1937).
En els anys centrals de la seva vida gironina va assumir un compromís ferm amb la ciutat reivindicant la necessitat d’una vida (i una vil·la) més espiritual i posant de manifest els dèficits de la ciutat en aquesta matèria, mancada de valors morals i espirituals; per això justament es va comprometre amb el projecte de l’Ateneu de Girona i va subratllar la bellesa, l’equilibri, el punt just entre els valors monumentals i artístics i els valors d’un entorn natural, de vegetació exuberant, que defineixen els fonaments d’un projecte de ciutat que trobava a faltar.
D’ençà del llibre de Jaume Carbonell (1977) sobre l’Escola Normal de la Generalitat i el de Josep Pallach (1978), obra pòstuma sobre els mestres i l’escola pública, la proliferació d’estudis sobre el magisteri, específicament el magisteri gironí, els moviments de renovació pedagògica i sobre l’impacte de la guerra civil en el magisteri, no ha parat seguint l’estela que han deixat o segueixen deixant Lluís Maria Mestras Martí, Joan Puigbert Busquets, Salomó Marquès, Josep Clara, Pere Cornellà i David Pujol i Fabrelles entre molts d’altres.
Per fi doncs sembla que ha arribat l’hora de reivindicar plenament la vida i l’obra de Cassià Costal. D’una banda Salomó Marquès i David Pujol ens han ofert un Itinerari pedagògic per Girona (Cassà de la Selva, Gavarres, octubre de 2021), en el qual es situen al mapa de la ciutat les fites principals, focalitzades en el centre històric, dels centres educatius i dels àmbits de conreu de la pedagogia. Associat a Cassià Costal hi trobem l’Escola Normal de Girona i hi trobem la casa on Costal va viure entre el carrer Nou i la plaça del Gra. Però principalment ens hem de referir al llibre de David Pujol Fabrelles: Cassià Costal, una vida dedicada a la pedagogia (Cassà de la Selva, Gavarres, novembre de 2021) . Aquest volum inclou un estudi preliminar del professor Conrad Vilanou i Torrano que ajuda a contextualitzar Costal en el marc dels corrents filosòfics i pedagògics del primer terç del segle XX on Costal trobaria el guiatge de Jaume Serra Húnter i del figuerenc Joaquim Xirau ben connectats amb la intel·lectualitat madrilenya de l’època. David Pujol ens presenta una biografia completa acompanyada d’una cronologia, d’una bibliografia i molt especialment d’una selecció de textos de Cassià Costal publicats en diferents capçaleres i llibres on és fàcil de seguir un destil·lat del seu pensament pedagògic i els seus compromisos amb Girona i amb la Cultura. La tria presenta textos en castellà i la majoria en català a partir dels anys trenta fidel reflex d’una societat que havia viscut submergida en la cultura dominant en llengua catalana i que segons els mateixos postulats pedagògics s’aniria acostant a la llengua catalana com a vehicle de formació i educació. Això en uns temps on la posició del català era manifestament minoritzada, més que ara, i on l’hegemonia del castellà era dominant.
Si és ben evident que ens calen eines d’anàlisi i comprensió del nostre passat és ben evident que aquests dos llibres, un llibret en forma de guia i un llibre dens de coneixement ben editat, ben imprès, ben maquetat, amb separacions amb color dels diferents apartats i amb una textura atractiva per fora i que convida a assaborir per dins, s’acaben d’incorporar de ple dret a la caixa d’eines que hem de fer servir els historiadors i que hem d’oferir als ciutadans.
