En ple centre de Roma, davant del Tíber, pràcticament a la cruïlla de la Via Tomacelli amb el Lungotevere es troba l’Ara Pacis. Monument a la Pax Romana basada en el fet que l’exèrcit, deslliurat ja d’una funció repressiva interna, no tenia altra feina que la defensa de les fronteres exteriors de l’imperi. A l’Ara Pacis, perduda durant segles, i actualment aixoplugada per un polèmic edifici de Richard Meier, pot veure’s l’anomenat «testament d’August», en el qual el fundador de l’imperi assenyala els seus successors la doctrina que havia de regir la futura política exterior de Roma. Conscient que ni tan sols la totalitat de les legions servien més que per a un rol subordinat en la protecció de les fronteres –el Limites Romani– August fiava principalment la defensa de l’imperi als accidents naturals. Els deserts: Aràbia, Sàhara. I els rius: Rin i Danubi. Les zones intermèdies es protegien amb un sistema de murs. Com el mur d’Adrià, per protegir la frontera britànica de les invasions de pictes i escots o el limes Germanicus per defensar l’espai entre el Rhin i el Danubi.

Aquesta política va ser seguida fidelment pels successors d’August, amb l’única excepció rellevant de Trajà –immortalitzada en la columna del seu nom, no gaire lluny de l’Ara Pacis–, que es va veure obligat a travessar el Danubi per sotmetre la Dàcia, atès que aquest riu té el mal costum de gelar-se a l’hivern –«les muntanyes uneixen, els rius separen»– propiciant les invasions de les bel·licoses tribus de l’altra riba.

Amb tot, la idea de plantar murs per impedir invasions foranes és antiga. I generalment ineficient. Ni el mur d’Adrià, ni la gran muralla xinesa, ni les tres muralles de Constantinoble van servir per a una altra cosa que per a demorar el que era inevitable.

Però encara que la Història ensenya, pocs n’aprenen. Després de la caiguda del mur de Berlín quedaven onze murs fronterers a tot el món. Avui es comptabilitzen més de setanta; ignorant que la doctrina d’August –que ja va ser insuficient per salvar l’imperi Romà– ha quedat definitivament superada, atès que, com ens mostra diàriament la premsa, ni deserts ni oceans serveixen ja com a frontera fiable.

L’aparent eficàcia a curt termini dels murs –és el cas avui de la frontera polonesa– és difícilment contestable. Però els efectes negatius són rellevants: el degoteig imparable de morts, les màfies que trafiquen amb persones, i, en darrera instància, l’alt cost de manteniment. De fet, cap dels murs actuals ha aconseguit posar fi a les caravanes de migrants a les fronteres dels EUA o de Polònia, al Sàhara –un dels escenaris de la darrera novel·la de Ken Follett– o al flux incessant de pasteres a la Mediterrània, les illes Canàries o el Canal de la Mànega.

Alternatives? Per descomptat no hi ha solucions màgiques. L’ex cancellera Angela Merkel ha deixat dit que «la construcció de murs no resoldrà els problemes que els països enfronten a causa de la migració. Alçar murs i aïllar-se no resoldrà el problema. Cal lluitar contra les causes que mouen a les persones a abandonar les seves llars. Cal crear almenys la perspectiva que millorarà la vida de la gent als seus països, cal parlar amb els governs afectats perquè puguin donar perspectives als seus joves».

És evident que això que proposa Merkel no es fa en un dia. Malauradament, no hi ha solucions màgiques. La resposta clàssica passa pel foment d’una cooperació eficaç, que ajudi a millorar el nivell de vida dels potencials migrants fent innecessari l’èxode, encara que, com apunten els crítics, la revisió dels resultats d’aquesta política doni un resultat agredolç. La Unió Europea acaba de donar un bon exemple d’imaginació aprovant sancions per a les companyies aèries sospitoses de complicitat amb la immigració il·legal. La cooperació transfronterera i la reglamentació migratòria i de visats són altres eines poderoses, tot i que impopulars i sovint menystingudes.

No hi ha cap vareta màgica; ja s’ha dit. Però pot ser interessant intentar fer una relectura de certes situacions, explorar noves opcions des de l’òptica del binomi crisi/oportunitat. Alguns think tanks han suggerit que Europa hauria d’esforçar-se per valorar la proximitat física d’Àfrica –principal soci comercial de la UE– no com una insalvable fatalitat geogràfica sinó com una possible alternativa estratègica, enfront del tan comentat desplaçament del centre de gravetat mundial a l’espai indo-pacífic.

Montaigne explica que en acabar les Guerres de religió que van assolar França en la segona meitat del s. XVI, tots els nobles casalots del Perigord, varen ser destruïts llevat d’aquells que mancaven de defenses. August, Montaigne. El passat sovint en il·lumina el camí cap al futur.