El periodista Josep Martí Blanch lamentava aquesta setmana a RAC1 que, malgrat produir-se moviments interessants en la vida política catalana, se’n parla poc o de forma insuficient. En el curt debat que es va produir entorn d’aquesta idea, va sorgir allò que s’ha dit tantes vegades: amb tot el que s’ha viscut en els moments àlgids del procés, ara qualsevol cosa sembla poc. És veritat, hem passat uns anys molt intensos i tornar a la «normalitat» que coneixíem abans de 2017 és difícil i lent, sobretot això últim. Per aquesta raó, ERC i en menor mesura el PSOE caminen com si estiguessin en un camp de mines, intentant no trepitjar-ne cap, no fos cas que el pla ideat salti pels aires.

Els republicans fan equilibris difícils per acontentar tothom o el màxim de ciutadans possible -d’això en van aprendre els anys de pujolisme- i els socialistes estan a l’expectativa dels esdeveniments, intentant pescar en aigües mogudes la clau del cadenat del debat territorial a Espanya i de la convivència a Catalunya. Els dos també volen seguir al poder, a les presidències dels respectius governs, fet que és menys difícil havent-hi arribat que no estant-ne fora.

Josep Martí va posar sobre la taula un fet que s’ha analitzat poc, sobretot de cara a les conseqüències que pot suposar a mitjà termini. Explicava que fins fa poc el govern català tenia el suport extern de l’«extrema esquerra» i ara té el dels «comuns, constitucionalistes», el que va qualificar de «canvi d’aliances». I té raó. Es va parlar d’aquest moviment quan es van acordar els pressupostos, però allà es va quedar el debat, com si es tractés d’una decisió puntual, com si no haguessin de pactar mai més per a res.

Però resulta que el que van acordar són els comptes de la Generalitat, allò que marca les estratègies, els projectes més importants, a on es destinen els diners, en definitiva, les polítiques a seguir. No es tracta d’un pacte puntual, momentani o efímer. L’acord va molt més enllà i la CUP el va veure passar per davant del nas, sense pràcticament olorar-lo, perquè el temps s’havia esgotat. Els cupaires fan les coses diferents de tothom i no van desaprofitar l’ocasió. Intentar negociar-hi com si es tractés d’un partit convencional és inútil. No porta enlloc.

Per això, ERC va deixar que fos Junts qui es barallés amb la CUP i quan ja havia caigut el castell, va intervenir Pere Aragonès per «salvar» el pressupost in extremis amb la carta dels comuns que tenia amagada a la màniga. L’operació va fer saltar les alarmes dels socis que sí que estan al govern i n’és un exemple la intervenció de Laura Borràs les darreres hores reclamat a Aragonès que mantingui la qüestió de confiança a què es va comprometre amb els anticapitalistes en el pacte d’investidura.

JxCat ha olorat els nous aires i pretén que Aragonès perdi el debat o bé deixar-lo en evidència pels suports que pugui rebre. Passi el que passi el 2023 -si és que hi ha qüestió de confiança- el partit de Carles Puigdemont tindrà a punt l’aparell de propaganda per desgastar el projecte dels republicans i tothom sap que en aquesta tasca és especialista. Mentrestant, seguirà fent d’oposició des de dins el Govern.

A la CUP saben que ja no són decisius ni necessaris. Els seus dirigents, però, són pacients i esperaran que vinguin temps millors per a ells, si cal fins a les pròximes eleccions, i s’adaptaran al paper que els toqui representar. Una vegada, ja fa molt de temps, els cupaires van ser més determinants que mai i van aprofitar per enviar Artur Mas a casa. Aquesta setmana, Josep Martí Blanch, que havia treballat per a l’expresident, va executar una petita revenja recordant que ara a qui s’havia enviat a la «paperera de la història» és als anticapitalistes. La diferència està en el fet que Mas va haver de marxar de la política per no tornar-hi i aquest no serà el cas de la CUP.