E ls últims temps ens hem acostumat als globus sonda. El terme és meteorològic, però no deixa de ser una metàfora perfecta per al seu ús a la política catalana. Un globus sonda és una aparell inflable que s’eleva a l’aire per mesurar la situació atmosfèrica. Moltes de les mesures de govern es donen a conèixer als mitjans d’aquesta manera, ensenyant-les amb anterioritat per mesurar la reacció de la gent. Per saber quin és l’estat atmosfèric social en un moment precís amb tal o qual futura acció de govern.

Quan no serveixen de res els debats parlamentaris, els de Catalunya s’han convertit en monòlegs altisonants d’un i altre bàndol, la política ha fet un ús incansable d’aquest tipus d’artilugi. La Generalitat n’ha abusat, especialment amb la pandèmia pel mig. El problema és que no deixa de ser una forma d’ús democràtic en extrem deficient i diria jo que fins i tot de mal gust, però no per no arribar a ser una votació directa, sinó per regir-se més aviat al reflux de les xarxes.

Un exemple recent és el globus sonda de l’eliminació de les pistes de futbol a les escoles «perquè deixin de ser masclistes». Aleshores els va ploure semblant, i quan dic que els va ploure, és gairebé literal la d’hòsties que els van baixar del cel. Potser més tard es reformuli la proposta, atesa la reacció de la gent, que va coincidir justament amb que Alexia Putellas guanyés la Pilota d’Or. Els globus sonda els hauria d’indicar, també, com estan de lluny moltes de les seves propostes de la societat.

La notícia es va desinflar, com un globus (mai millor dit), i durant tota aquesta setmana no va tornar a sortir als diaris. Com si amb l’eliminació de les pistes els xavals no es posarien a jugar igual, així sigui amb uns mitjons enrotllats, com jo a la meva infància. La meva filla juga a futbol al pati d’una escola de Girona, amb altres noies i nois. El que és il·lògic és el nostre nivell d’exposició, ja que el testeig ens afecta de forma directa i ens és molt difícil mirar cap a un altre costat.

El que és perillós, crec, és que alhora serveixen com a «antial·lèrgics» per al futur. Quan finalment surten les mesures, la seva reacció està atenuada perquè ja s’ha discutit llarg sobre elles. Hauríem de poder identificar-los i saber-ne passar. Una democràcia sòlida no s’hauria de regir pel reflux de Twitter i els m’agrada de Facebook. Hem de tornar al debat seriós i deixar-nos de mullar el dit amb saliva per veure d’on bufen els vents.