Cada cop m’és més difícil entendre què passa en el món en que vivim. Si deixem de banda la complexitat que ha introduït la pandèmia de la covid-19 (que no es poca), cal reconèixer que estem sense brúixola en un oceà on s’entortolliguen problemes cabdals com la sostenibilitat i el canvi climàtic, les recents crisis econòmiques i de subministraments, negacionisme i populismes que no sabem com tractar, dilemes complexos com l’aturada de la ampliació de l’aeroport del Prat o a on i com instal·lem parcs eòlics o fotovoltaics, i un llarg etc. Sabem que tot està interconnectat, que les desigualtats no paren d’augmentar i sembla que cadascú va a la seva. Si a tot això ens preguntem, ¿qui mana?, ¿qui està en condicions de portar la nau a bon port?, francament no sé què dir i no albiro ningú que estigui en condicions de fer-ho.

El que m’agradaria manifestar és que, en aquest guirigall destarotat i enfollit, les solucions no poden arribar anant cadascú a la seva i refusant analitzar els problemes de manera serena, honesta, transparent i col·laborativa. És urgent seure al voltant de la taula amb qui vulgui aportar llum i treballar per trobar solucions vàlides per a tothom, o si més no per a una gran majoria. Estem en temps ideològicament incerts, heterogenis i imprevisibles, on els esdeveniments succeeixen a velocitats de vertigen.

Seria una ingenuïtat imperdonable no admetre que hi ha uns líders mundials poderosos que, més enllà o més ençà dels problemes que tenen (que no són menors), marquen els tempos polítics i econòmics. Em refereixo als EUA i la Xina. En els últims anys, la Xina ha entrat amb força a tota l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, establint acords comercials, inversions en infraestructures cabdals i fent una diplomàcia que ha deixat amb el pas canviat als EUA. La Xina, diria jo que ens està imposant una «globalització xinesa». Per altra banda, els EUA es mostren cada cop més com un país dividit amb un bon amaniment de picabaralles internes. La nostra Europa mostra carència d’estratègies, excés d’oratòria i una divisió que fa por. Per acabar-ho de complicar, Rússia es mostra com un veí amb el que no ens entenem i sovint amenaçador i incòmode.

Espanya no sap com resoldre la temptació de la relació bilateral amb els EUA, amb les bases militars com a element sempre present, i per altra banda la necessitat de contribuir a que Europa sigui forta per defensar eficaçment els interessos dels europeus. Per més inri, el món independentista tradicional (País Basc i Catalunya), els nous «quasi independentistes» com el Madrid de la sra. Ayuso o els gallecs, que no sabem si estan pujant o baixant les escales, no faciliten accions conjuntes eficients. El govern català actual, sota la pressió màgica de Waterloo, es mostra absent davant dels problemes reals i cada cop més allunyat del món en que estem immersos.

Històricament, la política neix com una manera de resoldre els conflictes i aquests apareixen quan la diversitat de valors i interessos xoquen. No podem amagar per més temps que la Xina mostra plantejaments polítics i econòmics clars, potents i que es fan realitat amb rapidesa. Sembla que ens costa assumir aquesta realitat, possiblement per què ens empetiteix a nivell global i ens paralitza quan més necessari és definir estratègies i actuar. Tinc la impressió que els nostres líders (catalans, espanyols i europeus) tenen previst, a data d’avui, resoldre tots aquests problemes urgentíssims la setmana dels tres dijous, és a dir: mai.