Fa temps que la UEFA fa pudor de resclosit. O de podrit, directament. Davant del seguit de fets esperpèntics que molts dels seus directius han protagonitzat durant els darrers anys, s’ha estès la sospita que els assenyala com la xusma que dirigeix el futbol continental segons la seva política de cobraments de comissions il·legals. En el record retruny la investigació de l’FBI que l’any 2015 va desembocar en múltiples batudes policials, detencions i acusacions a molts dels seus dirigents, acusats de participar en suborns per decidir qui havia de televisar els partits, on se celebraven els Mundials (com va passar amb el de Sud-àfrica), i sobretot qui havia de presidir l’organització mundial del futbol, la FIFA, la mare de l’hampa futbolística. De fet, l’any 2019, Platini, l’exjugador i expresident d’aquest niu d’escurçons, també va ser detingut pel cobrament de comissions il·legals per la suposada assignació fraudulenta de Qatar com a seu del Mundial de futbol de l’any 2022, un país, per cert, que neda tant en l’abundància com es neteja el cul amb la declaració dels drets humans. L’actual entrenador del Barça en podria donar fe, si no fos perquè ha dit que tot està bé.

El cas és que des de llavors, la UEFA ha volgut vendre una nova manera de fer, un aparent nou exercici de «tabula rasa», de «reset» amb més rigor i transparència, i de fet ha estat així, perquè ara, amb l’eslovè Ceferin al capdavant, ja ni s’amaguen a l’hora de satisfer els propietaris dels clubs-estats, els multimilionaris àrabs que els paguen «allò seu» a canvi d’afavorir-los en la presa de decisions o desviant l’atenció davant la vulneració sistemàtica de les normatives preexistents sobre la gestió pressupostària dels clubs, com ha passat recentment amb el PSG o el Manchester City. I tot això onejant, alhora, la bandera del «fair play» financer. A sobre, estultícia.

El que tampoc sorprèn és que quan alguns clubs s’han volgut organitzar per sortir d’aquest femer i refundar la Champions en una nova competició més seriosa, s’ho han agafat com una ofensa personal, actuant contra els dissidents amb mètodes mafiosos, com la perbocació de coaccions i amenaces racistes i xenòfobes d’aquell «Goldfinger» tarat que tenen de president al Regne Unit. Tampoc estranya que molts mitjans de comunicació s’hagin alineat amb la UEFA, tot i que en aquest cas no queda clar si és perquè també han estat esquitxats o simplement perquè la comprensió lectora que ostenten molts dels seus representants és de nivell ESO. Després, molts d’aquests, encara al·lucinen quan alguns youtubers els hi mengen la torrada… I per acabar-ho d’adobar, l’esperpèntic sorteig de vuitens de final de la Champions d’ahir, és de «meme», una de les coses més tronades que recordo, més que les patètiques gales de «¡Murcia, qué hermosa eres!» de TVE o les insofribles retransmissions de les cavalcades dels Reis d’Orient de TV3 de cada any. Un més.