Molt riure’ns d’en Rajoy, que si no llegeix més que l'As i que si no sap ballar, i li va fotre una repassada a en Rufián a la comissió Kitchen, de la qual el pobre noi d'ERC encara s'està recuperant. És clar que en Rufián serveix per al que serveix, és a dir, per a escriure un tuit de tant en tant o per a treure una fotocopiadora al Congrés, coses d’aquestes, qualsevol performance graciosa, que en això hi té la mà trencada. Però ERC ha de ser més acurada i no exigir-li al nano més del que pot donar, que és més aviat poc. Si han d’enviar un representant a una comissió, no estarà de més que pensin en algú més ben preparat que Rufián per a aquests menesters, encara que sigui un dels ficus que adornen el Congrés. Si no, passa el que passa, i el que passa és que Rajoy no només se’n surt com si res, sinó que semblava el mateix Churchill. D'un pèl va anar que no encén un cigar a la sortida i fa el senyal de la victòria.

Rufián serveix per al que serveix, que és ben poca cosa. És allà, a Madrid, perquè li preparin un parell d'acudits i poder deixar-los anar en l'hemicicle, coses d'aquestes que s'aprenen en els bars de Santa Coloma. Si hi hagués futbolins a la carrera de San Jerónimo, també seria el millor de totes ses senyories. Però res més. No és que el nivell parlamentari espanyol sigui gaire alt, però així i tot, a Rufián millor deixar-lo endreçat en un calaix. Simpàtic ja ho sembla, això s’ha de reconèixer, segur que per a anar de canyes és molt vàlid, però tret que vulguem convertir a tots els polítics actuals en figures de primer nivell, no els hi enfrontem. Rufián és un d'aquells jugadors de futbol tan dolents, que converteixen en internacional a qualsevol paquet que hagin de marcar.

Fins i tot em va semblar percebre que a Rajoy li feia una mica de pena el noi aquest de mitja barba que li feia preguntes sense tenir ni idea de res. Segurament li recordava algun sagal de la seva Galícia profunda, algun que quan anava a Vigo -un parell de vegades en la vida- era estafat tan bon punt baixar del tren. Aquestes coses marquen, i els gallecs com Rajoy no creuen en diputats soques, però saben que haberlos, haylos.

Imagino que a un li ha de fer il·lusió que li encarreguin formar part d'una comissió, i ho imagino perquè a més les imagino remunerades. Així i tot, un ha de ser conscient de les seves pròpies limitacions, segur que Gabriel Rufián, amb aquesta gràcia que gasta, hauria trobat una comissió on discutir amb un cambrer sobre com tirar bé les canyes, aquí sí que estaria en la seva salsa, fins i tot en Rajoy es rendiria al seu saber. Si tal comissió no existeix, és tasca dels dirigents d'ERC enganyar el seu diputat estrella, que tampoc costarà gaire, i enviar-lo a debatre a una taverna de les que tant abunden a Madrid, millor com més lluny del Congrés, assegurant-li que es tracta d'un comitè especial. I allà se les arregli amb el cambrer.

- Escolti cavaller, passo perquè vingui aquí a preguntar a tots els parroquians pels seus ingressos i perquè li digui uixer al mosso de les comandes. Però com torni a dir-me senyoria, el foto al carrer.

El problema dels catalans és que quan sentim la paraula «comissió» ens hi llancem de cap, esperant un 3%. Aquests costums costen d’eradicar.