És tard i he tingut un dia complicat a la feina. Sopo mentre miro els últims minuts del TN a la tele, i després encenc l’ordinador amb l’esperança que la inspiració em trobi treballant (però que em trobi aviat, siusplau!). Estic cansada i voldria anar-me’n al llit a acabar-me Les ones, de Virginia Woolf: em va costar molt –moltíssim, en realitat– entrar-hi, però de mica en mica m’ha anat agradant, i encara que ja fa temps que vaig dir que si un llibre no m’atrapava en les primeres 20 o 30 pàgines el deixaria, que n’hi ha molts per llegir i no me’ls acabaré mai, alguna cosa m’ha fet quedar en aquest. L’he de llegir en estones petites, perquè el trobo dens, espès, intens i costerut, carregat d’un llenguatge tan minuciós i detallista que de vegades em perdo, però m’agrada acabar el dia amb aquests precisos i preciosos monòlegs interiors d’en Bernard, la Susan, la Rhoda, en Neville, en Louis i la Jinny.

Però Les ones m’haurà d’esperar una estona, encara. I mentre miro la pantalla, la Rita se’m ve a instal·lar a sobre. És una gata taronja de set anys i sis quilos i no li agrada que teclegi: qualsevol que tingui gat sap que els teclats d’ordinador són invisibles per a ells menys quan els fas servir. Després d’una estona d’estira-i-arronsa, aconsegueixo que la Rita baixi de la meva falda i vagi a fer el mandra a qualsevol altre racó de la casa.

Fixo la meva vista en la pantalla un altre cop. Sé on vull arribar, però no com fer-ho. M’assalta el record de la conversa sorprenent que he tingut amb la Laura sobre el seu director: podria perfectament ser el guió d’una pel·lícula dolenta de psicòpates. Penso que no he dit a les meves germanes que ja tinc el regal per a en Joan, i els envio un whatsapp per avisar-les. Em pregunto si no m’hauria d’haver comprat aquell abric tan xulo que he vist a la botiga de l’Alba. Com un llamp, em ve al cap que aquest matí m’he oblidat d’enviar un correu electrònic i em dic a mi mateixa que demà ho he de fer sens falta. Ups! És demà que venen a fer la revisió de la caldera? O és la setmana vinent? Miro l’agenda del mòbil: la caldera és demà, la setmana vinent tinc hora al dermatòleg. I no em puc oblidar de cap manera de l’aniversari de la mama. Passen els anys i segueix igual de guapa que sempre. L’Assun ho va dir fa poc: «La mama és més guapa que la iaia, que la tia, i que nosaltres», i tenia raó. La Rita torna a pujar a l’escriptori i s’asseu donant-me l’esquena: està enfadada perquè no li faig cas. Però ara, com a mínim, em deixa escriure.

Badallo, m’aixeco a buscar un got d’aigua, torno a la cadira. Torno a visualitzar Les ones a la tauleta de nit, miro l’hora a l’ordinador, i intento seguir cridant a les muses, però avui són esquerpes. No estic segura d’haver arribat allà on volia, però ho he intentat. Decideixo endinsar-me en Les ones. Demà serà un altre dia.