És un fet que al nostre entorn hi ha negacionisme climàtic, no gaire cridaner certament i menys extens que als EUA, però a no menystenir. I s’està menystenint. Segons un dels darrers estudis d’opinió del CIS, a Espanya arriba al 6,4%. Ara bé, fent una lectura més atenta d’altres segments de població, crida més l’atenció encara el percentatge que tot i reconeixent la realitat i l’evidència del canvi climàtic, no ho vincula a l’activitat humana, i en aquest cas s’enfila a un inquietant 24,6%! de la població. Per tant, tenim un greu problema i és que enlloc de tenir una massa crítica conscienciada pel clima d’un 30%, tenim un bon esvoranc, que podrà ser un producte subcultural, però és un forat reaccionari que pel que sembla no preocupa ni a nivell institucional, ni al món ecologista (parlo evidentment de l’ecologisme social, l’altre està lluny d’aquestes «preocupacions» centrat en la seva bombolla local, corporativa i/o conservacionista).

Però cal anar més enllà, doncs si anem aprofundint, això ens porta a posar més el focus en els sectors, àmbits i nivells suposadament «seriosos», no sigui que de tant qüestionar, alertar o dramatitzar sobre els negacionistes, estiguem passant per alt, no ja l’altre gruix de població, si no altres sectors. És més que probable, que el segment de població del 24,6%, respongui a classes baixes o mitges baixes, per manca de mínima cultura ambiental i climàtica, població que no recicla, amb consum de productes fast-food, amb alt nivell d’analfabetisme social i ambiental, però atenció, que no té cap nivell de responsabilitat política, institucional, empresarial, ni cap poder d’influència en l’activitat econòmica no sostenible. Per altra banda, atenció a una dada: l’1% més ric, emet 14 vegades més CO2 que el 30% més pobre. Molta atenció a no acompanyar amb mesures de fiscalitat progressiva ambiental la transició energètica. I en aquest sentit, la Generalitat no està fent els deures, ni en els impostos per CO2, ni en l’IRPF, el més regressiu de tot Espanya.

Cal posar l’atenció, doncs, en altres sectors «respectables» o integrats de la societat, en teoria «no problemàtics», molt més importants del que sembla. O sigui, tot aquell sector de professionals, dirigents, referents, polítics, científics, professors, funcionaris, etc. (en definitiva, elit influent), que tenen alt nivell de responsabilitats a l’administració, la universitat, governs, cúpules de centres de decisió, etc. que òbviament (i avui, més), és evident que reconeixen l’evidència del canvi climàtic, la crisi climàtica, els impactes, la causalitat, en fi, tot i més, i on molts d’ells fins i tot publiquen, assessoren o intervenen en fòrums i institucions, però...i aquí ve el gran però... formarien part d’un grup de població que el podríem definir com políticament correcte, tan correcte, que en el seu dia a dia, la seva pràctica real (no el discurs), fluctua segons el cas, en minimalista, retardista, reglamentista, obstruccionista o relativista.

Què volem dir amb això? Que alts i no tan alts càrrecs molt respectables a nivell d’opinió pública, que mai se’ls podrà acusar (valguem Déu) de negacionistes, són els que estan impedint, retardant, obstaculitzant o simplement eliminant de l’agenda institucional, tota iniciativa que pugui significar un avenç en mesures reals per frenar el canvi climàtic (mitigació) o per prevenir els efectes del canvi climàtic (adaptació).

Això està succeint fa anys i explicaria l’endarreriment que portem a Espanya, i a Catalunya encara més, en mesures de sostenibilitat, energies renovables i controls ambientals, gràcies a la vegada a l’absència de partits verds amb una certa base social i d’un moviment ecologista molt més potent i rigorós (ancorat encara a Catalunya en l’ecologia profunda –i gesticulant també– i no en la socio-ecologia aplicada, o sigui a intervenir en els problemes diaris derivats de l’activitat econòmica humana.

Tot plegat, més enllà també de la feina que han fet i segueixen fent (veure la recent COP 26) els lobbys de multinacionals dels combustibles fòssils, que es reconegut han gastat els darrers anys de l’ordre de 200.000 milions de dòlars en campanyes de desinformació, compra de voluntats, creació d’opinió, etc. etc.

Però no cal anar tan enllà, doncs arriba un moment en que la mateixa dinàmica políticament correcte –que ve de lluny–, arrossega a una gran majoria de responsables a allò que fa temps s’anomena «qui es mogui no surt a la foto», o dit d’altre manera, et quedaràs sense cadira, carrera, càtedra, tribuna o càrrec.

Aquesta realitat és més difícil de delimitar i acotar, doncs l’enemic i les bones intencions solen anar de la ma. Ens referim a mesures, programes, polítiques o acords de govern, que podria semblar apunten o s’endeguen amb bona intenció «ambiental», però que en realitat responen a maniobres de distracció per fer veure què bons ambientals som, marginant a la vegada les mesures que sí es urgent implementar.

Per tant, doncs, cal vigilar i molt (i no es vigila, ni controla, ni censura) el negacionisme climàtic –en comparació amb altres, no es fa res de res: tolerància i permissivitat total–, cal estar molt orientats dedicant recursos i pedagogia al 24,6%, però atenció amb no veure o acceptar acríticament que les administracions, universitats, partits, institucions, etc. estigui plegada de retardistes i obstruccionistes, que per acabar-ho de reblar s’omplen la boca amb la preocupació «sobre el món que deixarem als nostres fills i els nostres nets».