Dels llibres que he llegit darrerament, un dels que més m’han commogut és Tot una dona, de Daniel Figuerola, dedicat a la seva mare, Montserrat Pino (1920-1947), la qual va morir d’una sèpsia dos dies després de donar a llum el seu únic fill.

Figuerola ha pogut elaborar aquest volum -que «és un homenatge pòstum a una dona intel·ligent, vital, coratjosa, sensible, alegre, patriota i amb sentit de l’humor»- gràcies, sobretot, als diaris de la seva mare, a les cartes que ella va escriure al seu xicot Jaume... (tot aquest material li va facilitar la seva àvia materna, Maria Capafons) i, també, al que li van explicar familiars propers.

L’autor s’ha endinsat al màxim, a través dels escrits, en l’esperit de la seva progenitora, tot omplint les llacunes que hi podia haver. El llibre permet resseguir, des dels ulls plens de vida d’una noia jove, un període relativament breu de la nostra història (del 1931 al 1947), però carregat de fets i d’esdeveniments.

Hi ha moltes pàgines que tenen un gran interès, com ara les que ens transporten del 23 al 27 de juny de 1935, que detallen un viatge de fi de curs que feu la protagonista quan estudiava a l’Institut Escola de Barcelona. En els nostres dies, en el món de l’ensenyament, es parla molt de treball interdisciplinari, és a dir, de projectes de temàtiques diverses amb activitats competencials que interrelacionen diferents àrees. Doncs bé, què millor que un viatge d’aquestes característiques per a vincular coneixements i consolidar-los?

Les paraules del director de l’escola, Josep Estalella, són ben clarificadores: «Noies i nois, el curs no s’ha acabat, no us equivoqueu. L’excursió que comença demà també és classe. Espero que aprengueu més coses que les que s’aprenen a l’aula, i sobretot que siguin diferents. Deixeu el pavelló de l’I-E ben alt».

Lleida, Llitera, Andorra, la Cerdanya... Estem convençuts que experiències com aquelles, a part de ser un cultiu de bona amistat i de convivència, eren una magnífica manera de plasmar molts dels coneixements obtinguts a les aules i de relacionar-los. També, per a conèixer a fons el país i posar en valor els seus grans actius. Una experiència altament educativa que, a final de l’ESO, s’hauria de poder repetir amb un caràcter semblant, d’aprenentatge i lleure, al que surt en el llibre.

Montserrat Pino morí amb tan sols 27 anys. El volum que li dedica el seu fill, tanmateix, està ple de vida, convida a moltes reflexions i dona testimoni d’una època el coneixement de la qual ens pot ajudar a prendre les millors decisions de futur.