És cert que n’hi ha més a dins que fora? On posem la línia que separa comportaments considerats malaltissos dels tradicionals de tota la vida? Preguntes que aventuro devien rondar pel cap de l’escriptor Machado d’Asís quan decidí escriure la novel·la L’Alienista. El doctor Simón Bacamarte, que té com a cavall de batalla la bogeria, arriba a la població de Haguaí. Queda perplex en adonar-se que els considerats trastocats són tractats pitjor que els gossos. Se’ls tanca a casa seva en el quarto dels mals endreços a l’espera que la mort se’ls emporti. Per intentar revertir una situació contrària al missatge evangèlic obre La Casa Verda on tots els desheretats de la terra trobaran confort i companyia. Aviat La Casa s’omple d’orats. Qualsevol persona sense distinció d’edat, de gènere o posició social, sospitosa d’estar alienada, se la tanca a La Cada Verda. Les esposes que fan un petó als seus marits abans de marxar a treballar no estan tranquil·les fins que els veuen tornar. Els marits aconsellen a les seves esposes que no surtin si no és acompanyades. Les criatures van i tornen de l’escola corrent.
No triga l’alienista Bocamarte a preguntar-se si ha filat massa prim. Fa un gir de tres cents seixanta graus a les seves teories i obre les portes de La Casa Verda. Ara l’escassa població que no havia estat tancada tem l’allau de tocats de l’ala que envairan carrers i places.
La creença que les malalties mentals no juguen a la mateixa lliga que la resta de malalties és un llast que ha contribuït en part a estigmatitzar-les i a considerar-les com el resultat de mals auguris o de circumstàncies endimoniades. Sabem que la relació entre cervell i ment és la que hi ha entre una roda i el seu moviment. Si la roda és un nyap, bé per un defecte de fabricació o perquè s’hagi abonyegat a les primeres de canvi, el moviment cridarà l’atenció per la seva singularitat. El cervell és un òrgan que no té parangó amb la resta de l’anatomia. Si es diu que som animals socials és perquè necessitem estar oberts al que passa al nostre voltant. Els nens salvatges trobats a la selva o el caràcter rúfol dels robinson crusoe són exemple de vides enclaustrades.
Veure les malalties mentals com a resultat d’un funcionament inadequat del cervell ha obert nous camins per a la prevenció i el tractament i n’ha qüestionat altres basats en la fe o en la convicció que ment i cervell eren dos perfectes desconeguts. Algunes malalties psiquiàtriques requeriran tractament i suport de per vida. Altres ens demanaran un pacte de no agressió, que aprenguem a conviure amb elles com una parella feliçment casada. No oblidem que el noranta nou per cent de suïcidis es deuen a malalties mentals. La creença del suïcidi com un acte voluntari i reivindicatiu té més de ficció que de realitat.
La prevenció d’alguns trastorns mentals hauria de començar molt abans que el nadó arranqui el primer plor. Quan una dona embarassada fa unes canyes o fuma, potser per manifestar que el seu estat no té perquè modificar la seva vida, està perjudicant el cervell de la criatura. La síndrome d’alcoholisme fetal és una causa de discapacitat cognitiva i comportament agressiu. El nadó sacsejat –en ocasions com un joc– és una mala jugada per un cervell que comença a caminar. Per no parlar dels maltractaments i dels abusos. Fa anys estava de moda que s’havia de deixar que les criatures s’esgargamellessin plorant abans que convertir-los en addictes a la tendresa. Els nadons necessiten amb idèntica cuita que l’alletament que se’ls arrebossi a petons i a moixaines. L’altra cara de l’austeritat emocional serà un comportament insegur i escassament empàtic.
