Spider-man és una icona que sobreviu a modes, cinismes i universos expandits per un motiu amb noms i cognoms: Peter Parker. És el noi rere la màscara qui, generació rere generació, aconsegueix reenganxar els espectadors, que se’l fan seu perquè, de tots els superherois populars, segurament és el que més s’assembla a les nostres derives vitals. També és el personatge que més ens recorda a moments fonamentals de les nostres transformacions, des de l’adolescència fins al salt a la vida adulta. És un ésser humà molt creïble en tant que imperfecte, un noi amb problemes per arribar a finals de mes que no para de prendre decisions de conseqüències sovint nefastes i que, en l’intent de reconduir-les, posa al descobert totes les fragilitats de l’individu. És un aspirant a científic que mai no aconsegueix esdevenir una ciència exacta, un fotògraf amateur condemnat a retratar una identitat que en el fons no és la seva. Peter Parker és l’essència d’allò fal·lible, la constant recerca d’una felicitat inassolible. El seus poders el fan excepcional, però en el seu dia a dia topa amb la incapacitat de ser qui realment voldria ser. La seva és una història de renúncia i pèrdua, de dolor i patiment, del poder d’una màscara per tancar en fals les esquerdes de la nostra existència. Per això ens representa tan bé amb independència del nostre sexe, edat o vocació, i per això la seva darrera aventura cinematogràfica, la vuitena en solitari en menys de dues dècades, rebenta taquilles arreu del món. Ha passat pels multiversos i les seves sorpreses, sí, i per la devoció col·lectiva a Marvel, però sobretot perquè és una (molt bona) història sobre la presa de consciència de la maduresa i les seves adversitats en un món en què a Peter Parker se li demana que sigui qualsevol cosa menys ell mateix. És, més que una pel·lícula a l’ús, un viatge emocional al cor de les nostres febleses, una evocació de la nostra voluntat de viure els somnis d’infantesa i la constatació de les seves llacunes. És aquí on es troba l’arrel del seu èxit global. I on també hi ha l’origen dels aplaudiments, sospirs, crits, rialles i sobresalts que es produeixen durant la seva projecció a les sales de cinema. Perquè és un viatge compartit i Peter Parker, un mirall de totes i tots. No way home, amb les seves imperfeccions i les seves llicències argumentals, captura aquesta idea amb una precisió inapel·lable. És cinema com a experiència, com a immersió, com a sentiment. Cinema en estat pur.