Girona reclama de fa temps un nou projecte col·lectiu que situï de manera clara els objectius, les transformacions i els camins de progrés que hem de desplegar els propers anys i que probablement ha d’arrelar amb allò que som i modernitzar els nostres potencials millors.

En efecte, ningú no ens pot negar la potència que van tenir algunes de les directrius de futur pensades durant els primers anys de la democràcia. Precisament, el diumenge 12 de desembre, la plaça Sant Domènec va ser l’escenari de la commemoració dels 30 anys de la Universitat de Girona, un dels nostres grans èxits col·lectius juntament amb la renovació del Barri Vell i la cohesió del conjunt de la ciutat amb serveis i espais públics de qualitat envestits durant aquells anys.

A propòsit de tot això, el rector Quim Salvi va compartir taula amb el rector fundador Pep Nadal, que va explicar que, 30 anys després d’aquell projecte, es feia necessari recordar-ne la primera arrel col·lectiva de la Universitat de Girona perquè la competitivitat i l’individualisme havien fet perdre empenta a aquell primer esperit. D’aquesta manera, va reivindicar la universitat com a espai de trobada, de reflexió i de discussió compartida sobre els problemes que ens envolten.

Aquestes paraules em van fer pensar en la tesi d’Antoni Puigverd en la què concep Catalunya no com un temple tancat, sinó com una àgora oberta. Si bé és cert que han passat 30 anys a l’àmbit universitari i és oportuna la reflexió per recuperar empenta col·lectiva; no és menys vigent que fa dos anys vam fer els 40 de democràcia després d’haver viscut els 40 anteriors en una dictadura.

Els pas dels dies també ha tingut com a conseqüència que l’Ajuntament de Girona ha guanyat substancialment immediatesa i capacitat de comunicació. Això no obstant, també hi ha perdut vigor la reflexió i l’anàlisi i, sobretot, la planificació i l’empenta per crear les sinergies col·lectives que calen per renovar i modernitzar aquell primer projecte col·lectiu que avui encara ens hauria d’orientar.

Girona pot treure profit del potencial universitari per pensar, debatre i discutir sobre els problemes que ens envolten. El paper de la ciutat és el d’una capital que té una àrea urbana i comarcal; que actua com a pol provincial i que s’ha convertit en un dels nodes de l’euroregió transfronterera Pirineus-Mediterrània. Aquest és el marc espacial de la ciutat, el qual ens obliga a modernitzar les infraestructures, la mobilitat, els serveis i les polítiques per respondre-hi amb l’efectivitat necessària amb la què podrem aprofitar-ne les oportunitats.

El marc temàtic és el progrés econòmic i la reducció de l’escletxa social. Joan Vila explicava que la felicitat general d’un país, o d’una ciutat, augmenta si hi expandeixes l’equitat. La transició energètica i les transformacions de la mobilitat són reptes de futur massa ignorats. En aquest context la llista de propòsits és llarga: garantir el treball en condicions dignes i una remuneració adequada, establir els mecanismes oportuns per un diàleg respectuós entre les cultures de la nostra ciutat, l’enfortiment de l’esport com a eina de sociabilitat, el retorn de la industrialització amb criteris de palanca verda, la qualitat dels serveis i l’espai públic; tornar a enfortir la cohesió en el conjunt de tots els barris, l’expansió de les universitats per al conjunt de la ciutat, la redefinició del centre per eixamplar-lo com a projecte col·lectiu o sumar-nos a impulsar el nou Trueta a Salt que beneficiarà el conjunt de l’àrea urbana.

El moment és oportú i convenient per reiniciar de nou un projecte col·lectiu per a Girona com a ciutat capital de Catalunya. Les raons que ens hi encaminen són sòlides: La sacsejada de les crisis econòmiques de 2008 i la pandèmia, la urgència climàtica en acceleració constant, les inversions europees més grans de la història o que ja fa 40 anys que vàrem aconseguir els nostres èxits més recordats amb aquell primer impuls amplíssimament participat.

L’arquitecte gironí Josep Maria Birulés recordava, en el 30è aniversari de la Universitat de Girona, que la ciutat s’havia construït durant la dècada dels anys 80 pensant-se com a la ciutat universitària que va ser durant la dècada següent. En un moment d’intens canvi com l’actual i tants anys després de la definició dels nostres principals atributs que ens defineixen és hora de tenir un full de ruta clar gironí. L’articulació amb el territori hi és fonamental: la mobilitat, les infraestructures, el campus de salut s’han de redefinir amb criteris sostenibles i d’eficiència; i el centre s’ha d’eixamplar i connectar tots els carrers de comerç en una sola unitat. És un nou projecte col·lectiu per convertir Girona com a node articulador del territori i creació de progrés. El creixement haurà de ser invertit en qualitat de l’espai públic, renovació de serveis i equipaments i, en definitiva, recuperar la cohesió del conjunt de la ciutat.