D’acord amb les dades publicades pel Consell Nacional de la Joventut (CNJC), només el 20% del joves catalans poden emancipar-se de la casa familiar, quan el 2008 eren el 32%. L’altra dada a comentar és la que ens dona l’Oficina Europea d’Estadística (Eurostat), on assenyala que a Espanya marxen de casa als 29,8 anys de mitjana. Al darrere tenim Bulgaria, 29,9; Portugal, 30; Itàlia, 30,2; Malta, també, 30,2; Croàcia, 32,4 i Eslovàquia, 30,9. La mitjana d’emancipació a Europa es dona als 26 anys, essent Noruega on els joves s’emancipen amb 19 anys de mitjana.

Rastrejant les dades que ens ofereix l’Eurostat, queda palès que a mesura que ens acostem el nord d’Europa, el jovent s’emancipa amb menys anys d’edat.

Certament que la crisi econòmica, la pandèmia i la precarietat laboral són factors de gran pes que incideixen en el retard de prendre la decisió d’independitzar-se i ajornar, moltes vegades sine die, esquinçant el necessari i imprescindible projecte vital propi.

Tanmateix, no podem censurar les possibles opcions que cadascú ha emprès, davant una decisió d’impuls biològic, però també cultural i social.  

Per poder-ne parlar, poso sobre la taula tres possibles opcions:

a. Els que no poden emancipar-se.

b. Els que no volen emancipar-se.

c. Els que no volen ni poden.

És obvi que el fet d’anar a viure sols, en parella o compartint pis amb amics/gues, precisa d’un coixí econòmic estable que només un treball fix, dignament remunerat, ho pot fer factible. I això, al nostre país, es escàs.

Tampoc hi ajuden les inexistents o poques ajudes de l’administració pública que tinguin el caràcter de suficients i estables. Altres països, ubicats al nostre nord, tenen aquests tipus d’ingressos i els permet afrontar l’emancipació familiar amb més tranquil·litat i menys precarietat. Sindicats i les branques juvenils dels partits polítics, han de maldar perquè s’estableixen polítiques de suport i ajut a aquest dret vital de l’emancipació de la família. 

Els que no volen, ni poden, potser que els hi manqui motivació, esperit de compromís, la qual cosa no es pot resoldre ni pel BOE , ni pel DOGC. Precisa, en canvi, de suport psicològic.

He deixat per comentar al final els que poden però de moment no volen emancipar-se. Més que no voler, em permeto dir que no tenen pressa. La qüestió econòmica no els és un problema, sigui perquè tenen un treball fix i remunerat dignament o perquè tenen estalvis. (Descarto els «fills de papà», perquè no venen al cas).

Els que no tenen pressa per independitzar-se i no tenen problemes econòmics hi poden influir fets culturals.

M’ha il·lustrat aquesta tesi un article del diari El País (02/05/2019) que es val d’un reportatge de la revista Aamulethi, un dels periòdics més importants de Finlàndia, on ens fa veure que «l’individualisme és la dimensió cultural que prima a la societat finlandesa. Els nens creixen per ser autosuficients i establir la seva pròpia llar una vegada assoleixen l’edat adulta. Els comencen a desenvolupar una identitat del «jo» enlloc del «nosaltres» a una edat primerenca i entenen ràpid que cadascú es responsable de les seves accions.

La nostra cultura, en canvi, està més arrelada en el «nosaltres», «la família» on els llaços emocionals es conreen. La família és suport i refugi, se’n pot sortir i tornar entrar quan les coses van a maldades. Sempre s’hi retroba l’escalf de l’amor. La família es la institució més valorada pel jovent.

Per això, no se’m fa estrany que alguns, fent ús de la pròpia raó i llibertat, perllonguin el seu cordó umbilical amb la família, desenvolupant la pròpia maduresa i emancipació personal en harmonia amb el «nosaltres».