Jo crec que aquesta exageració de morts a Catalunya –en vam registrar 68 el dia que Madrid només en tingué 6– ve del concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi. Era ple a vessar, el passaport Covid només te’l demanaven al bar, i l’ús de la mascareta es vigilava poc, per no dir gairebé gens. A més a més, l’ambient era de malaltia, de malaltia transmesa de pares a fills. L’ambient era d’infestació radicalitzada, de virus contagiós, de negació de la realitat, de derrota inacceptada.

Tal com Puigdemont va infectar Perpinyà amb la seva aparició estelar just abans que ens confinessin, Lluís Llach va dirigir la mort en un acte curull d’ancians i d’adults espatlladets que només necessitaven una empenteta per emprendre el gran viatge.

Si la venda d’entrades havia anat preocupantment malament les darreres setmanes, els darrers dies millorà, però tot i que el Sant Jordi tingué al final l’aspecte de pràcticament ple, cal consignar que no es va omplir. Els independentistes ja no omplen les coses que fan. Aquell mateix matí havien fet el ridícul en la manifestació per prohibir el castellà a les escoles: només 30.000 persones, i sempre segons la versió exagerada de la Guàrdia Urbana. Jo hi vaig anar i no em va semblar que n’hi hagués més de 15.000. A la tarda, el Camp Nou registrava una de les pitjors entrades de la temporada, tot i ser un horari perfecte per dur-hi els nens. L’independentisme encara dissimula les esquerdes, però ja no omple. I quan te’l mires de prop, l’espectacle és tan llastimós que ja ni tan sols resulta indecent. Amb ells ja no cal la força de la Llei, sinó les ambulàncies de la compassió.

Jo que fins i tot m’havia hagut de fer del Debat Constituent per comprar les meves dues entrades, tot i pagar-les, no em van arribar mai, de manera que vaig haver de demanar al meu estimat Jordi Bianciotto, crític musical d’El Periódico, que em cedís la seva entrada d’acompanyant i vaig poder veure el recital des de la zona de premsa. Un de l’organització, de nom Ignasi Termes Serra, vingué a saludar-me tot alegre i somrient i després de fer-me la pilota, per l’esquena i sense demanar permís, em va fotografiar i va penjar la imatge a Twitter per retreure’m que fos a la zona de premsa quan en el meu article havia explicat que havia comprat l’entrada, i també que hagués dit que Lluís Llach estava tenint moltes dificultats per omplir el Sant Jordi. Sobre comprar-me l’entrada, va ser una metàfora que Debat Constituent em cobrés sense donar-me-la. No és això, companys, el Debat Constituent? Anar gastant diners a canvi d’una Constitució que no farem per a un país que no tindrem. Comèdia sobre comèdia acumulada. Sobre el Sant Jordi mig buit, o gairebé ple, és un signe inequívoc de decadència que el senyor Llach, després de 15 anys d’absència fos incapaç de penjar el cartell d’Exhaurides les localitats. Del segon concert que comptaven fer, si la venda d’entrades anava com s’esperava, ni se’n va parlar. Em va cridar l’atenció que aquest Ignasi Termes fos tan covard en directe, i tan complaent, sobretot quan vaig veure el seu perfil a Twitter d’encès patriota. Per ratotes així és que l’independentisme per sempre: diuen que volen fer un Estat però només saben fer brometes.

Les manifestacions, consignes i discursos que durant el concert es cridaren foren totes elles declaracions de derrota i d’impotència. Tot el contrari, Lluís Llach comparegué amb una veu potent, bonica, abassegadora, de gran artista que no semblava retirat, sinó en el millor moment de la seva carrera. Els convidats que tingué, amb l’excepció de Joan Dausà, foren tots de vergonya aliena. Semblava una paròdia que un artista retirat fos tan increïblement superior en tot als que se suposa que són joves i encara piulen. També la degradació, i aquest caure tot a trossos, es va veure en aquesta deplorable estampa.

És gairebé un miracle que el geni de Lluís Llach hagi sobreviscut a tots els boicots que li ha fet la persona, al fanatisme, a la poca intel·ligència, a la devastació moral, al sectarisme; però el geni hi era, i va brillar en tot el seu esplendor. La veu, la força, el poder escènic, la intenció. Els arranjaments de Carles Cases foren elegants, tardorencs, reflexius, i estilitzaren encara més les cançons. Més de fons, una de les metàfores més rodones de la nit, i que potser és la que millor explica el moment, va ser que estranyament Lluís Llach no va incloure al repertori el Viatge a Ítaca, un dels seus himnes i cançó processista per excel·lència. I en canvi va acabar el concert amb Corrandes d’exili, de Pere Quart: «Una esperança desfeta,/ una recança infinita,/ i una pàtria tan petita/ que la somnio completa». Del viatge que havia de ser tan llarg a l’esperança desfeta, hi ha una derrota fonamental, una amargor que és el que ha quedat, aquesta recança infinita cap a on l’independentisme ha desfilat proposant-se fites el preu de les quals no estava disposat a pagar, i fent el soldadet de paper d’estrassa sense saber ni el que costa fer un Estat, ni el que costa destruir un Estat com Espanya.

Ni la prevalença d’un artista tan magnífic artista com Llach pot justificar que ens haguem fet tant de mal.