Ja fa dues setmanes de la Gala Michelin 2021 dedicada a Espanya i Portugal. Malauradament, però, fou un dels lliuraments de «premis» més avorrits del calendari, emès «en directe» a través de YouTube. I no, no és pas cap innocentada, sinó una dura realitat. L’«espectacle», amb el qual el fabricant de pneumàtics dona a conèixer els que segons els seus criteris són els millors restaurants de la península ibèrica de l’any, fou excessiu en malbaratar el temps d’espectadors i participants i descarat en continuar menyspreant els veritables mèrits d’una de les cuines més avantguardistes del món. És cert que, des de l’any 1900, Michelin ha sabut convertir la seva Guia Roja en una mena de «bíblia» per a milions de sibarites d’arreu a la recerca d’estímuls per a les seves, sovint molt exigents, papil·les gustatives. També ho és que tots els que «estan» són excel·lents representants de la gastronomia regional. El problema, és que no estan tots els que també ho «són». La manca de renovació del procés de selecció i la supèrbia, comencen a fer trontollar la posició «dominant» de la Guia, que ja ha de fer front als primers competidors perquè creix el nombre de restauradors, crítics i clients que qüestionen la seva credibilitat. Al mateix temps, l’exponencial increment de l’interès «general» pel que es cou darrere els fogons, fa que el «pastís» sigui més gran i que més organitzacions, empreses i persones vulguin repartir-se el mèrit de les valoracions.

La «gala» començà amb 38 minuts (un 27% de la durada total de 2h20’!) d’agraïments de presentadors, organitzadors, responsables, hostes i polítics a polítics, hostes, responsables, organitzadors i presentadors per les seves «aportacions» i per gaudir dels seus «minutets de glòria». Després, mitja hora llarga més de «premis» i parlaments poc rellevants –des de la presentació dels guanyadors de l’any anterior en que la gala no es va poder celebrar a causa de la pandèmia, passant per un altre «discurset» institucional del Director de «totes» les Guies, fins a la presentació del jove talent més «notable», el «profe» més «dedicat» i els xefs més «sostenibles».

Aleshores sí! Una hora i tretze minuts després d’iniciar-se la gala, i quan a l’auditori ja es començaven a veure les primeres butaques buides, Michelin va començar a fer el que millor sap fer, que és intentar mantenir ben alt el pavelló de la desfasada «cuisine française», que pateix alguns dels mateixos defectes de la pròpia guia. Perquè només així s’explica que França i Japó encara acullin cadascun 29 dels 135 restaurants amb 3 estrelles al món (un 43%), mentre els Estats Units són tercers, amb 14 i Espanya i Itàlia quarts i cinquens amb 11 respectivament. Quina diferència amb la Guia (anglesa) Restaurant dels 50 millors del món entre els que francesos i nipons només han pogut col·locar 3 cadascun, mentre Espanya «guanya» (juntament amb els Estats Units) amb 6 (1 a Catalunya, 4 a Euskal Herria i un a Madrid) i Itàlia és tercer amb 4! I això, sense comptar aquells establiments que, com el Celler de Can Roca o l’Eleven Madison Park de Nova York, ja no poden formar part de la llista per haver-la encapçalat alguna vegada. Michelin haurà d’anar amb molt de compte per evitar que caigui el seu propi estel. La gala de presentació fou un veritable desastre i, estadístiques apart, la selecció dels guardonats espanyols, realment lamentable. Tot i haver estat elegit 5è millor del món per Restaurant, a Disfrutar (Barcelona) encara li neguen la tercera estrella, igual que al mateix equip la primera per al Compartir de Cadaqués, que la mereix des de fa anys segons tots els experts. Com tampoc no han volgut reconèixer encara els mèrits d’en Rafa Zafra (un altre deixeble d’en Ferran Adrià que dirigeix Estimar a Barcelona i Madrid). «Voilà» només dos d’un llistat d’incongruències inacabable.