A en Pere Aragonès se’l veia content com un nen amb sabates noves, i potser les duia, no ho sé, no li van enfocar els peus. A casa també estàvem contents, els discursos per Nadal eliminen tota l’alegria de la festivitat, en canvi, per Sant Esteve ningú se n’assabenta, prou feina tenim a suportar la ressaca i digerir les pitances del dia abans. Però tot això són detalls nimis, l’important és que en Peret estigués content, des que ens han posat un nen governant Catalunya, els catalans hem enterrat el mal humor i hem deixat de preocupar-nos per la republiqueta, l’atur o la pandèmia, ara només estem pendents que el nen estigui content, que no li falti de res, que jugui amb els altres nens i que no estigui massa temps enganxat a les xarxes socials.

A més de content, se’l veia còmode en l’escenari, una aula de primària, devia ser la mateixa on cada dia aprèn a llegir i a escriure. Si s’hagués de posar un però a la seva aparició, és que no anés amb bata de ratlles, segur que els seus papàs el van vestir amb jaqueta i corbata amb la millor intenció, però abans això es feia només el dia que venia el senyor fotògraf a col·legi. Suposo que, això sí, portaria pantalons curts amb mitjons fins al genoll, però com que no li vam veure les cames, això tampoc es va poder comprovar.

I allà estava, davant d’un globus terraqüi, es veu que l’attrezzo en aquestes imatges dels petits estudiants no ha canviat molt l’últim segle. Em vaig acostar a la tele per a veure què era el pòster que tenia al costat, esperant que fos alguna cosa que de veritat li interessés al petit Peret, que no fos res col·locat allà per algun gran, que són gent molt rara. No em va defraudar: eren els drets de la infància. Com els mirava de gairell el nostre petit president, sabent-se protegit per ells!

Que el president llanci el missatge nadalenc des del lloc que més casa amb els seus fets i capacitats, és la més gran aportació dels catalans a la humanitat. En Peret Aragonès des d’una aula de primària, i dient-li a Sánchez que si no li dóna el que vol, s’enfadarà amb ell, va ser magistral, només li va faltar fer el petarrell mentre ho deia. Si hagués començat abans aquest bonic costum, els dos anteriors presidents haurien pronunciat el seu discurs des d’un sanatori psiquàtric.