Quan s’acaba l’any, hi ha la tradició de fer balanç. Es fan resums de gairebé tot: la política, la cultura, l’esport, però també d’un mateix i dels propòsits, dels que s’han acomplert i dels que no. Aquesta tradició persisteix, perquè sempre hem estat cíclics i ens agrada veure punts d’inflexió als subratllats en vermell del calendari. Segurament perquè ens agraden els efectes catàrtics i els canvis d’etapa, o perquè necessitem ordenar els trànsits en períodes per fer més sostenibles aquelles coses que insistim a ajornar. Però malgrat que continuem amb la nostra afició a la síntesi, no hi ha dubte que els anys 20 ho han canviat tot. Els balanços, per descomptat, perquè aquestes anades i vingudes amb la pandèmia ens posen molt difícil no barrejar conceptes. Si has tingut un bon any des de la perspectiva personal i tens un mínim sentiment de pertinença al món, no pots evitar pensar que, malauradament, allà fora hi deu haver més persones fotudes que no satisfetes del resum anual. El mateix passa amb les previsions de futur. Voldries pensar que aquest sí, que el que ve serà millor, però ens vam passar nou mesos volent superar el 2020 per acabar descobrint el 21 tampoc ha estat per tirar coets. I aquesta contenció predictiva és perfectament comprensible, perquè el retorn a les restriccions i al pessimisme han posat en evidència que sempre, sempre ensopeguem amb les mateixes pedres, que els que semblaven incompetents ho són de veritat, i que millor no esperar res d’un any fins que no tinguem pistes tangibles que podrem viure més tranquils. Els anys 20 estan aportant, de moment, poques certeses més enllà de la constatació que d’aquesta no en sortirem millors (especialment perquè per millorar primer hem d’arreglar coses col·lectivament que poc o res tenen a veure amb un virus i les seves variants) i que encara ens queda una bona temporada vivint en una estranya provisionalitat. Per tant, al 2022 (any, per cert, amb una sonoritat més maca que els seus predecessors més immediats) em limito a demanar-li que no espatlli més les coses, que sigui una mica menys erràtic i que els indicadors afavoreixin un optimisme una mica més fonamentat. Res, no calen grans focs d’artifici, però que sigui menys circular (no us ha passat, aquestes darreres setmanes, que empràveu més la paraula «positiu» que un text de Paulo Coelho?) i amb una progressió sense tants sobresalts. I sobretot sense la sensació que, si abaixem la guàrdia, les normes resultants alteren realitats tan aparentment elementals com la vida exterior a partir de la mitjanit.