L’any 1897 Virgínia O’Hanlon va escriure la següent carta al The New York Sun: «Estimat Director, tinc vuit anys. Alguns dels meus amics diuen que Santa Claus no existeix. El meu pare creu que si ho veig escrit en el seu diari voldrà dir que és veritat que existeix. Si us plau, digui’m la veritat. Existeix Santa Claus?» Francis Pharcellus Church, responsable de la pàgina editorial, de ploma esmolada i escèptica, que venia de cobrir la guerra civil nord-americana, es prengué molt seriosament la qüestió i escrigué al parer de molts un clàssic en el món editorial, una obra mestra. Recordem alguns dels seus fragments. «Virgínia, els teus amics s’equivoquen, són víctimes de l’escepticisme d’una època... Sí, Virgínia, Santa Claus existeix. Existeix de la mateixa manera que existeix l’amor, la generositat, i tu saps que això és el que donarà a la teva vida alegria i bellesa. Que lleig seria un món sense Santa Claus. Seria tan lleig com si no hi hagués Virgínies. Si no existís la fe infantil tampoc existiria la poesia que fa tolerable aquesta existència... Les coses més reals són les que ni els més petits ni els més grans poden veure. Ningú pot arribar a imaginar les meravelles que no podem veure... Santa Claus viu i viu per sempre. D’aquí mil anys, d’aquí mil vegades mil anys Virgínia, Santa Claus continuarà portant alegria al cor dels nens».
L’editorial de Francis Pharcellus ens recorda que enmig de l’abocador on s’acumulen tots els detritus de la humanitat pot néixer una flor. Igual ens passa quan contemplem per enèsima vegada Qué bello es vivir. Moltes escenes de la pel·lícula ens emocionen malgrat saber que tot és ficció, que els moments més lacrimògens potser s’hauran repetit un centenar de vegades i que un cop s’ha aconseguit la presa perfecte els actors hauran anat a prendre copes o s’hauran discutit. La ficció ens atrapa de tal manera que sovint es fa difícil dir si trepitgem de peus a terra o fem volar coloms. En el conte La porta del mur de H.G. Wells el protagonista de petit és un visitant assidu del què s’amaga darrera la porta. En fer-se gran la porta se li presenta en comptades ocasions. Quan ho fa, ell ha perdut la innocència com per extraviar-se en un territori més propi d’Alícia al país de les meravelles que de les seves responsabilitats com a polític. Però ningú ens diu que el nostre polític no sobrevisqui a la monotonia de la feina construint castells a l’aire i lluitant contra molins de vent. Mentre un infant és una esponja d’il·lusions, als adults ens agrada que ens menteixin. En l’escena més recordada de Johnny Guitar ell –en Johnny– pregunta a Vienna/Joan Crawford: «Menteix-me, digue’m... Digue’m que encara m’estimes tant com jo t’estimo». I ella amb rostre hieràtic pronuncia cada una de les paraules que ell vol escoltar. En aquest imperatiu digue’m s’hi amaga un malestar existencial, una súplica a un déu desconegut. Digue’m que la meva vida ha pagat la pena! Digue’m que una vegada mort el meu record serà immortal! No acabo d’entendre com la filosofia –que està en tot– no ha furgat en aquest imperatiu.
Si Virgínia hagués preguntat sobre l’existència de l’amor, de la bellesa, de la justícia, de l’esperança, etc., la resposta de Francis Pharcellus hagués estat la mateixa. Necessitem creure en la porta del mur, encara que no l’hàgim vist mai. Necessitem creure que darrere la nostra porta ens esperen unes experiències que ens rescataran d’un dies prescindibles perquè no són més que fotocòpies uns dels altres.
L’editorial Sí, Virgínia, ha estat traduïda a vint idiomes, se n’han fet cançons, dues pel·lícules i una novel·la.
