Si fa cinc anys em diuen que el món estarà sumit en una pandèmia provocada per un ratpenat i que aquesta, alhora, acabarà per retratar la fragilitat i la incapacitat de gestió de la cosa pública per part dels estats, segurament no em sorprendria massa. Si pel contrari em diuen que els youtubers han començat a menjar la torrada als mitjans, o que el Barça està a la ruïna econòmica tot just celebrant el fitxatge d’un nano del planter del València com a pal·liatiu, que no salvació, a la seva preocupant deriva esportiva, això sí que em costaria més de creure. O no. El cas és que la poca fiabilitat dels estats a l’hora d’afrontar amb garanties les diverses problemàtiques que sorgeixen i plantegen els nous temps, comença a ser més que evident i un llast insalvable per a la seva credibilitat. Sense anar més lluny, després de quasi dos anys de pandèmia, ni una sola mesura sorgida d’aquestes colossals maquinàries administratives, ha pogut ser reconeguda amb unanimitat per la seva eficiència.

Fa una setmana, els principals representants polítics del país van decidir, en reunió extraordinària, recuperar i reprendre velles mesures per combatre aquesta nova onada, unes mesures tals com la reinstauració dels confinaments nocturns, un límit màxim d’aforament en reunions socials i espais i establiments, la clausura de l’oci nocturn, l’ús de la mascareta fins i tot en espais oberts, i l’obligatorietat de dur a sobre un certificat COVID per accedir a espais tancats. Una altra cosa no, però el que queda clar és que per adoptar aquestes mesures no cal un intel·lecte superior. És com combatre una crisi econòmica apujant impostos. Davant d’aquest context, una de les preguntes que més sonen últimament és: quina funció real tenen els estats avui? Mantenir l’ordre i el benestar o, com diuen els crítics, recaptar impostos per fer veure que fan alguna cosa? Molt a prop d’això primer no semblen, la veritat. Els estats fa temps que arrosseguen moltes dificultats per vetllar pels drets i les necessitats de les poblacions, sobretot d’ençà que la globalització ha començat a cremar fases i, per tant, a accentuar l’enorme distància que hi ha amb el dia a dia dels ciutadans, aquests, alhora, cada cop més abduïts per l’esmentada acceleració. «Cuando tú vas, yo vengo de allí», que cantava la Chenoa.

Un dels principals motius d’aquesta alarmant pèrdua de funcionalitat i credibilitat de l’estat, recau en les capacitats d’aquells que el regeixen, una mena de virus de la imbecil·litat que impedeix l’avenç i el progrés, que campa lliurement per quasi totes les institucions polítiques des de fa massa, i que s’ha acabat estenent a la resta de la població més ràpid que el delta, l’òmicron i el reggaeton junts. Si superem el pandemònium de la COVID, que està per veure, ja seria hora de trobar la vacuna de la imbecil·litat i anar passant per caixa. I jo també, clar, però després d’aquells que més ho necessitin.