Segons sembla, la nova llei d’educació posarà fi a un mal endèmic a Espanya com és l’abandonament escolar i la repetició de curs. I ho farà agafant el toro per les banyes, amb solucions a l’altura del que s’esperava: permetent a l’alumne passar de curs encara que suspengui. Ningú pot negar que la millor solució per a evitar abandonament i repeticions, sigui permetre als més soques que segueixin endavant. Aviat Espanya serà l’enveja de tots els països del seu entorn, ja veig els titulars en el món sencer: «El miracle espanyol». Pedagogs de tot l’orbe vindran al nostre país a interessar-se per mètode tan avançat, i es maleiran perquè a ningú se li va ocórrer abans solució tan senzilla: perquè ningú repeteixi ni abandoni, deixem que vagin tirant endavant. No és estrany que la ministra que ho ha aconseguit es digui Alegría de cognom.

És un pas més cap a l’objectiu final, que no és altre que aconseguir que tots els estudiants siguin feliços. Exàmens i avaluacions no feien més que obstaculitzar el seu benestar. Però no és encara el pas definitiu. A Historia de un engreído, Mordecai Richler reflectia -i això que la va escriure el 1968- la societat anglesa del moment, en la qual ja treia el cap la moda del políticament correcte, que és al que aspirem avui aquí. Apareix en les seves pàgines un col·legi que sens dubte és el model a imitar, on no hi ha notes ni qualificacions, allà tots els alumnes són iguals davant la societat i davant els professors. Això desemboca en què una nova mestra, perquè els nens de deu anys tinguin algun al·licient a l’hora d’estudiar o de comportar-se a classe, premia cada setmana als tres millors amb una mamada. Mentre tots els altres surten de la classe, els tres millors es queden, i la professora, de genollons, els complimenta amb el merescut premi. Cal dir en honor a tan innovadora pedagoga, que va obtenir gran èxit, i els xavals estudiaven com mai, esperant estar entre els tres més aplicats. Lamentablement, el cas arriba a oïda del director que, comprensiblement enfadat, convoca a la professora a una reunió. Aquesta admet els fets, si bé addueix a favor seu que el mètode ha tingut gran èxit. El director, inflexible, li recorda que es tracta d’un col·legi progressista, i que es comença fent-los una mamada als nens que millor reciten la taula del set, i s’acaba posant notes, és a dir, discriminant. Per tant, ha de triar: o deixa de practicar fel·lacions com a premi, o les hi realitza a tots els alumnes sense diferències. La bona dona es disculpa i es compromet a premiar a tota la classe, sense distinció de mèrits. Li demana a canvi una sola cosa al director: que la traslladi a la classe dels grans, dels que ja tenen dotze anys. L’hi concedeix.

A Espanya anem pel camí d’arribar a la igualtat saltant-nos l’episodi de les fel·lacions, almenys fins que surti algun pedagog assegurant que beneficien als alumnes. No a la seva capacitat intel·lectual, que això ja no importa, sinó a la seva felicitat, perquè del que es tracta és que els nostres nens siguin feliços, que pensin que la vida és de color de rosa i que creguin que mai hauran d’enfrontar-se a cap dificultat, ja que aquestes només existeixen en els contes de terror que, per fortuna, també estaran aviat prohibits. I a sobre, els regalaran sexe oral perquè sí, perquè la vida és meravellosa.