Avui fa vint anys, Joaquim Nadal va deixar de ser l’alcalde de Girona, un càrrec que havia ocupat durant 22 anys i vuit mesos. Eren, òbviament, altres temps, i ara, dues dècades després, encara queda més clar que aleshores que un lideratge com aquell difícilment es tornarà a repetir. Ni a la plaça del Vi, ni gaire enlloc.

Aquell 2 de gener de 2002 Girona encara no havia construït l’Auditori (es va inaugurar el 2006), i l’arribada del TAV no estava ni planificada en cap paper, com li va recordar Nadal al ple al qui era líder popular a la ciutat en aquells moments, Josep Carles Cabrera. Hi havia, per tant, grans reptes per encarar però feia la sensació que l’alcalde marxava amb els deures fets i el seu projecte desenvolupat.

Ni Anna Pagans, ni Carles Puigdemont, ni l’efímera etapa d’Albert Ballesta, ni tampoc l’actual alcaldessa Marta Madrenas han pogut o han sabut transmetre una idea àmplia i global de ciutat com la que, amb les seves coses bones i dolentes, sí que va saber desenvolupar Joaquim Nadal. Ara et demanen un teatre perquè el Municipal s’ha quedat obsolet per segons quines obres, i et tremolen les cames. Potser això és el que més es troba a faltar: que t’agradés més o menys, Nadal sabia agafar el toro per les banyes. I sense assessors ni tantes collonades.