Trenta anys després de l’última onada migratòria reconeguda a Colòmbia (migracions amb destinació a Espanya, originades als anys noranta), el fenomen migratori és creixent i heterogeni, ja que segons dades de l’ONU, l’any 2019 Colòmbia va registrar, juntament amb el Brasil, una de les xifres més elevades d’emigrants residents fora d’Amèrica del Sud: al voltant d’1,57 milions de colombians.

Una ironia si tenim en compte que fa 4 anys es va posar fi al conflicte armat intern, amb la subscripció d’un Acord de Pau amb les guerrilles de les FARC-EP i que això hauria d’haver representat un avenç en matèria de seguretat, creixement econòmic, protecció dels drets fonamentals i d’ampliació dels drets econòmics, socials i culturals.

Per contra, la violència continua subsistint en forma de desaparicions, homicidis i massacres. Segons la JEP entre l’1 i el 24 de gener del 2021, cada 41 hores es va produir l’homicidi d’un líder social, cada 4 dies una massacre i cada 5, la mort d’un excombatent de les FARC-EP.

De manera global, això posa de manifest que la situació amb l’acord de pau no és ni més tranquil·la ni més segura, si més no pel que fa a la protecció de la vida. La violència continua sent un component sistematitzat que obliga que els nacionals fugin del territori buscant la protecció de la seva vida i integritat. En el mateix sentit, persisteix l’actuació estatal deficient en matèria de seguretat, protecció de drets humans, reconeixement de les víctimes i implementació de l’acord.

Pel que fa a la garantia de drets econòmics, socials i polítics, dins dels quals s’inclou el dret a la feina, a la salut, a l’educació i a l’habitatge digne, trobem que subsisteixen grans deficiències. Per posar un exemple: El 42,7% de les llars té inseguretat alimentària, el 64% de la població treballadora (14.1 milions de treballadors) no té protecció social, en part perquè el 42.4% dels treballadors i treballadores treballa a compte propi (10.4 milions de persones) i molts guanyen menys del salari mínim legal, que s’estima en US $242.

Amb la crisi econòmica generada per la pandèmia la taxa de desocupació va ser de 14,2%, augmentant en 1,6 punts, i la taxa de pobresa va pujar en 42.5%, cosa que va afectar 21 milions de persones.

Tot plegat, se suma a les grans bretxes socials i econòmiques existents; per això, segons l’últim informe de l’Índex de Desenvolupament Regional per a Llatinoamèrica (IDERE LATAM), que inclou 25 variables en vuit dimensions: educació, salut, benestar i cohesió, activitat econòmica , institucions, seguretat, medi ambient i gènere, «Colòmbia és el país amb més desigualtats territorials de Llatinoamèrica». (Forbes, 2020).

Cal doncs començar a comprendre les deficiències en la garantia dels drets bàsics que afecten el benestar socioeconòmic dels colombians, la inacció de l’estat en la garantia de condicions de seguretat, el panorama de vulneració de drets fonamentals que subsisteix amb el postconflicte i les bretxes de desigualtat, com a factors claus en l’emigració de colombians, per tal que les barreres d’immigració i asil de països receptors (especialment els Estats Units i Europa) no impedeixin visualitzar la situació d’aquest grup i en conseqüència, no dificulti el reconeixement dels colombians a l’exterior.