Valtònyc és aquest personatge orangutanat que, a saber per quina raó, el llacisme ha pres com un símbol, com si fos un nou Floquet de Neu i amb similars idees polítiques que aquest. Sempre amb els seus polos ajustats, recorda a un ninot Geyperman, i sembla tenir el seu mateix cervell. És dels que riuen huhuhu en lloc de hahaha, per a deixar clar d’entrada el seu nivell intel·lectual.

-Puta Espanya, huhuhu.

Que se sàpiga, no ha sigut mai independentista. Per no ser, ni tan sols és català. Clar que, tampoc és que el llacisme vagi sobrat de referents, i entre adoptar el raper tarrandós o el mosso «per la republiqueta» que es passeja parlant a un pal de selfie, millor el raper, encara que tingui dificultats per a rimar dos participis. Així i tot, aquest xaval desconegut que no tenia on caure mort, ha aconseguit colar-se a la cort de Waterloo. Un creia que aquesta s’havia inventat perquè visquessin a cos de rei, a costa dels seus crèduls, només el Vivales i els seus cortesans, que no són pocs. Però vet aquí que un dia va trucar a la porta un gegantot de polo arrapat, assegurant, huhuhu, que el reclamava la justícia per les lletres de les seves cançons, i s’hi va instal·lar. Potser no vam entendre la funció de la Casa de la Republiqueta, i en realitat és un asil on pot refugiar-se tot aquell perseguit pel delicte que sigui, des del Vivales fins a Valtònyc, passant pel Dioni i Luis Roldán.

Els llacistes s’alegren si Bèlgica rebutja una extradició per motius aliens al llacisme, així d’apurats estan. Valtònyc no és més que un noi que, volent triomfar en la música però sense cap talent, es va dedicar dir idioteses, la qual cosa també és un refugi, en aquest cas de qui no afina. Deu ser a causa del contrast. Sempre ha sigut entendridor veure a un gegantot parlant i pensant com un nen tres anys, això és així des dels inicis de la comèdia. Valtònyc és com el personatge de Paco Rabal a Los Santos Inocentes, un nen grandot que a penes balboteja, huhuhu, no serà estrany veure’l per Waterloo perseguint una graula al crit de «milana bonita». Els llacistes l’han adoptat, no com a un fill, sinó com a una mascota. A vegades fa com que canta, però també canta una cadernera i no deixa de ser una mascota, malgrat que afina força més.