En l’Ulisses de James Joyce un dels protagonistes fa el següent comentari: «Si Sòcrates marxa avui de casa seva, trobarà el savi assegut al llindar de la casa . Si Judes surt aquesta nit, és cap a Judes que aniran els seus passos». El traductor, Carles Llorach-Freixes, atribueix la frase al poeta simbolista belga Maurici Maeterlinck en La saviesa i el destí. Més endavant el personatge continua: «Cada vida són molts dies, dia rere dia. Caminem per entre nosaltres mateixos, ens topem amb lladres, fantasmes, gegants, ancians, joves esposes, vídues, cunyats, però sempre ens topem amb nosaltres mateixos».
Em llevo i no reconec el rostre del mirall. El meu cos tampoc és el mateix. Les mans se’m belluguen d’una manera diferent. Desperto la meva parella. Em mira sobresaltada. Li dic que soc jo, però com més insisteixo més crida i més pregunta per mi. És inútil. No la puc convèncer que per qui pregunta està davant seu encara que en una diferent versió. Surt del llit d’un salt i demana auxili al carrer. M’he convertit en un intrús. La policia em detindrà, m’acusaran de lladre, de ser el responsable de la desaparició de la parella de la meva parella. Em prendran per boig i com no podré convèncer mai ningú de la meva identitat. Em passaré la resta de la meva vida en un psiquiàtric per a malalts crònics. Sortosament tot ha estat un malson.
Tots hem fet les trobades per celebrar els deu o els vint anys que el nostre curs s’acomiadà de l’institut o de la universitat. Qui ho organitza proposa que els assistents portin una identificació amb el nom i una fotografia d’aquella època, una estratègia pensada en estalviar el mal tràngol de quedar-nos mirant una estona una cara i preguntar: com et deies? Resultarà indistint si identifiquem l’estrany que se’ns presenta per la foto del passat o per la semblança del record que teníem d’ell. Mai faltarà a la cita el fenomen que abraça passat i present. Una vegada identificada una cara, la veurem tal com l’havíem vist feia decennis. Però no només la cara, també el seu to de veu, burleta o seriós, els seus girs lingüístics, l’ús de símils, de metàfores, així com l’expressivitat del seu cos, si treia pit desafiant o s’encongia apocat. Si deixem de banda que el pas dels anys ens haurà arrodonit i estovat l’anatomia i els cabells s’hauran esclarissat, pensarem que no hem canviat tant, que seguim sent aquelles criatures que s’asseien en pupitres.
Per sort o per desgràcia, que mai se sap, estem destinats a ensopegar amb el personatge «que som i voldríem deixar de ser». Estem condemnats a viure el dia de la marmota, viure-la eternament en el cas que la immortalitat fos una realitat. Per any nou fem llistes de canvis com si la vida nova es trobés al supermercat. Bicicletes estàtiques, dietaris mig començats, piles de llibres sobre la tauleta de nit, llibres de dieta sana, els llibres d’anglès, joguines sexuals i aneu a saber què més, ens tornen burletes la nostra mirada entelada de mala consciència. Mentre el nostre entorn té dipositades grans esperances en la nostra capacitat de metamorfosi, que deixem de ser uns desagraïts i ens transformem en model de correcció per a hisenda, per als tribunals, per a les autoritats policials, per al consum quilòmetre zero, per als nostres veïns, per a la família política, nosaltres –i molt a pesar nostre– guardem fidelitat al jurament que el seu dia férem a un òvul i un espermatozou.
I si Judes, molt abans de conèixer el redemptor ja somiava amb les trenta monedes d’or? I si l’afirmació de Sòcrates, que no sabia res de res, era per treure’s del cap la visió d’acomiadar-se d’aquest món amb un glop de cicuta?
