Si alguna cosa ha reforçat la pandèmia, sobretot per a tots aquells que tenim la sort de viure en àmbits més rurals, ha estat el passeig, l’activitat física a camp obert. Durant els mesos més durs del confinament, aquesta mena de salconduit a l’exterior, ha estat una taula de salvació existencial, una mena de teràpia contra angoixes i menjades d’olla que ens ha salvat de la bogeria. També és cert que pels que som del nucli dur de l’Empordà, això de la follia, ens rellisca una mica… Ja m’enteneu. En el meu cas, tants passejos i moltes més carreres, m’han empès, de manera obligada o voluntària, segons es miri, al redescobriment, estudi i coneixença de nous espais, indrets quasi ocults que, malgrat tot, perduren plens de misteri, història i encant. Un d’aquests racons irrepetibles és el que ocupa l’alzina de Can Massanet, als afores del nucli antic de Vilafant, mig enclotada entre horts sota el puig del mas del qual comparteix nom. L’arbre en qüestió, alzina de fulla perenne i creixement lent, és una de les varietats més comunes d’aquest nostre entorn mediterrani, però allò que la fa més destacable és la seva longevitat, més de dos segles visibles i totalment palpables en les dimensions del seu tronc i les seves branques. Aquest arbre és, malgrat tot, encara avui, un tresor desconegut per bona part dels vilatans; tothom sap on és però molt pocs li reconeixen el seu valor històric i quasi patrimonial.
Durant molts anys, l’alzina bicentenària va reflectir la realitat més rural del seu entorn. La font que hi havia sota seu, brollava amb rauxa, fet que va dur a molts pagesos a acostar-s’hi per reposar o refrescar-se. Salvada pels veïns de ser llenya durant la guerra civil, va acabar esdevenint punt de trobada, de reunió, on s’organitzaven berenars o simplement s’hi feia petar la xerrada. Dos fets s’erigeixen en testimonis directes d’aquests vells usos ja oblidats: el primer, que el compositor Manuel Bertran, membre d’una coneguda família rajolera de la vila, va dedicar-los la sardana La font de Can Massanet; i l’altre, que tot un Salvador Dalí, s’hi va acostar més d’una tarda acompanyat de Gala, a fer-hi un mos. Hi ha qui diu, fins i tot, que hi va fer algun traç que encara avui espera ser descobert. A saber. Sigui com sigui, el llogaret resta ocult rere antics masos, un d’ells reconvertit en La Tartana, nou temple gastronòmic que, com l’alzina, de manera silenciosa però molt merescuda, s’ha fet un nom. De tant en tant, algun cotxe, alguna eina motoritzada d’algun pagès que hi tragina a prop, trenquen la simfonia de sorollets naturals i encantadors que hi solen confluir i que el converteixen en un reducte natural de pau, tranquil·litat i introspecció. Sovint, els dies de més claror, m’hi deixo caure i, mentre intento foragitar sense massa sort fantasmes i d’altres preocupacions, jugo a trobar els raigs de sol que, sempre juganers, s’hi repengen amb brillantor.
